Poble activat

D'entre tots els raonaments per explicar els resultats imprevistos de CiU en les darreres eleccions, crec que és especialment interessant el que posa l'èmfasi en la incidència de les mobilitzacions populars. Per una banda, les protestes contra les retallades i contra la gestió de l'economia haurien erosionat el govern de Mas-Colell, Rigau i Boi Ruiz. Per una altra, la progressiva agitació independentista, malgrat l'intent d'apropiació del moviment per part de Mas a partir del 12 de setembre, hauria donat un impuls als partits independentistes en detriment dels gestors de l'autonomia per antonomàsia.

És evident que un partit d'ordre es mou més còmodament en una situació de desmobilització i de passivitat. Unes eleccions de perfil baix haurien permès a CiU revalidar els resultats, tal com ha passat amb les darreres eleccions basques, en les quals el PNB va guanyar després d'una campanya insípida i gens independentista. Si compartim aquesta lectura, el resultat electoral també es pot entendre com un estímul des del punt de vista de les mobilitzacions, perquè mostra una certa efectivitat de l'acció mobilitzadora. Així doncs, es podria afirmar, segons aquestes anàlisis, que les concentracions contra els desnonaments, la marea groga en defensa de l'educació pública, les mobilitzacions universitàries, l'oposició al tancament dels CAP i també les tres vagues generals dels darrers 26 mesos –per posar alguns exemples– haurien anat creant consciència sobre les responsabilitats polítiques que hi ha darrere els aspectes més estridents de l'actual situació social. De la mateixa manera, el cicle de mobilització independentista que es va obrir amb la primera manifestació pel dret de decidir, fa gairebé set anys, i que va continuar amb les consultes, passant per les grans manifestacions de 2010 i 2012, també es pot dir que ha tingut un impacte clar en la consciència política del nostre poble. Un poble que està mobilitzat com mai d'ençà de la Transició. Realitat que no es limita al Principat: com ha explicat el periodista Joaquín Ferrandis, el País Valencià ha viscut 4.500 protestes en menys d'un any, xifra que dóna una mitjana de 13 cada dia.

I malgrat la gravetat de la situació, malgrat les amenaces als serveis públics, a la cohesió social, al futur de les classes populars..., malgrat tot això, el moment polític és esperançador.

Contra aquestes valoracions s'hi oposa la lectura de resultats que fa l'entorn de CiU, que interpreta tot el contrari. L'estancament i la baixada de CiU seria una bona excusa per frenar el procés independentista, un procés que ara no poden monopolitzar. Aquesta interpretació mostra un alt grau de paternalisme: sense líder i sense “els de l'olla”, aquest poble no pot fer passos endavant.

De manera semblant, el debat sobre la situació econòmica també s'ha abordat amb un enfocament similar: el govern anuncia que fa retallades “perquè no té més remei”. Contra aquesta creença hem anat veient gradualment, però, que sí que hi ha altres remeis a la situació, començant per posar al lloc que correspon els bancs i caixes com a responsables principals de l'especulació.

Arribats a aquest punt, cal que ens demanem si el procés d'autodeterminació serà com l'imaginen els ideòlegs conservadors o com sempre l'ha entès l'independentisme. Serà una transició silenciosa, on caldrà tancar files entorn dels “manaies”? O serà un procés basat en la mobilització del gruix de la població, participatiu i que qüestionarà l'actual ordre de coses (polític i econòmic) que ens ha portat fins aquí? Convé deixar tots els debats per a l'endemà o convé fer confluir les justes reivindicacions socials amb el projecte col·lectiu de la independència? Lluitem per un canvi de colors al mapa, o per un procés constituent que posi les bases d'una societat millor i d'una alternativa als nyaps econòmics actuals?

En definitiva, a la independència hi arribarem com un ramat o com un poble activat, que ha pres consciència de la seva situació i que vol avançar sense pors? És per això que resulta convincent i alhora esperançador llegir els resultats electorals com la conseqüència de l'esperit crític i de la mobilització.