La nova dreta extrema

Una nova dreta extrema va fent camí a l'Estat espanyol i Catalunya. Fa poc, Presència, un veritable magazín dominical, plantejava l'avenç de la ultradreta a Europa. L'article Els hereus amables del feixisme situava aquest fenomen que s'institucionalitza en el cor de les democràcies europees. En el cas espanyol i català, el fenomen és més greu, perquè és suggeridor en la forma i agressiu i destructor en el fons. Vol la nostra desaparició com a poble. La raó de la seva perillositat és que aquesta dreta extrema es presenta com una dreta democràtica, no fa escarafalls contra els emigrants, no diu res de plantejaments antisemites, ni antiislamistes, ni contra els gitanos. Per a això tenen la cobertura perfecta en la Plataforma per Catalunya o similars que ja els fan la feina més poc vistosa i els permeten de camuflar-se en una pretesa moderació que es manifesta amb una oratòria populista i demagògica escampant por contra el nacionalisme català, l'ús immoral de la indefensió de molts jubilats i l'apel·lació arterosa a una llunyana procedència. Obviant les raons de l'emigració, això és una injustícia social escandalosa en la seva terra d'origen o encara en el progrés i millora personal i familiar global aconseguit a Catalunya.

Usen el castellà per escampar recel i rancúnia i, com a l' Alemanya dels anys trenta, converteixen els catalans en el boc expiatori dels seus fracassos i frustracions. L'Estat espanyol és una ruïna en tots els aspectes; els catalans som l'enemic interior perfecte. Cal tenir en compte que si el que aquesta dreta extrema proespanyola diu dels catalans fos dit contra els jueus seria un delicte de racisme i xenofòbia que jutjaria el Tribunal de l'Haia. Aquesta dreta extrema confronta els drets individuals amb els col·lectius, amaga que l'Estat espanyol els atorga un blindatge legal i coercitiu, el que determina la seva Constitució, que s'ha demostrat una i altra vegada que va contra els drets de Catalunya. Avui Wert i Rajoy, ahir Aznar, Guerra i tota la trepa. Usen el que és legal –tenen les lleis al seu favor– per avortar el dret a decidir, el camí cap a la independència.

És una dreta extrema que, com fa l'extrema dreta europea, ara ja no té com a candidats i líders personatges histriònics. Els Vidal-Quadras de torn poden ser elegits a l'Estat espanyol, però a la Catalunya del segle XXI els fa perdre pretesa civilitat. Odien la idea i l'anhel d'una Catalunya sobirana i lliure; molts d'ells provenen del franquisme sociològic –mai no l'han condemnat– o d'un autoritarisme unitarista. Ara, els seus candidats i personatges públics parlen de forma educada, condemnen la violència, malgrat que saben que la seva Constitució s'hi basa, amb l'amenaça d'un exèrcit que la tutelava.

També com l'extrema dreta europea presenten una estètica moderna, de yuppie universitari triomfador, ben vestits, amb americana als mítings i actes polítics i trencadors amb moda cara quan cal en actes més socials. Criden a una llibertat única, a l'espanyola, per així silenciar el dret a la llibertat dels altres. La dona hi té un paper clau per aportar un pretès ventall. Mitja melena, molt ben pentinada, amb ínfules d'elegància constant, tipus portada de revista del cor, de tons castanys tenyits per ser a mig camí entre la maduresa propera i una joventut que volen atraure. La dona, en la dreta extrema espanyola, no cal que argumenti gaire; ha de repetir allò que li indica l'amo, repetir fins al cansament, molt i molt. En fan d'ella, millor amb faldilla o uns pantalons que marquin, un robot que actua com una nina russa, sempre hi ha un discurs dins un altre. Mai res propi. Persones convertides en instruments útils per al masclisme més subtil i pervers.

Tenen com a diana el nacionalisme català, també un aliat temible, reconegut i membre de tots els organismes internacionals, l'Estat espanyol; al cap i a la fi en formen part. Els fa una por cerval la força de la democràcia. És l'arma suau, dolça, forta, invencible que és a les nostres mans. A les mans del poble català.