Un sistema de partits rutinari
Les inèrcies de l'actual sistema són molt fortes i tots els partits prioritzen la conservació de les clienteles respectives
Després de la multitudinària manifestació ciutadana de l'Onze de Setembre es podia esperar que els partits polítics reorientessin les seves prioritats i, convocades unes eleccions que inauguraven una nova etapa política per posar fi a segles de subordinació política a l'Estat espanyol, actualitzessin discursos i estratègies. Les campanyes electorals van fer la impressió que les rutines ideològiques i els interessos partidistes van comptar més que la lucidesa política i la responsabilitat històrica de gestionar un moment decisiu de la vida política catalana.
Les inèrcies de l'actual sistema de partits són molt fortes i tots ells prioritzen la conservació de les clienteles respectives. També ho posa de manifest la dinàmica postelectoral. Els poderosos enemics de la independència de Catalunya ja hauran pres nota que les rivalitats partidistes podran ser utilitzades per frenar l'aspiració majoritària dels catalans.
Una de les misèries de l'actual sistema de partits és la insistència d'alguns partits catalanistes d'esquerra a subordinar la defensa d'un marc nacional propi a les reivindicacions socials. Presenten l'aspiració a la independència com una proposta de la dreta. Es converteixen , de fet, en aliats dels enemics de la llibertat nacional. Els seus prejudicis ideològics també es fan evidents quan diuen que només volen un estat propi si serveix per frenar les retallades i posar fi a la crisi. No es pot condicionar la independència catalana a promeses de polítiques econòmiques que ignorin el poc marge de maniobra que tenen tots els estats europeus. S'han de denunciar les injustícies evidents del sistema econòmic actual, però sembla desmesurat imaginar que Catalunya pugui tenir prou força per canviar les poderoses estructures econòmiques dominants. Les promeses que fan aquests partits pertanyen a tradicions polítiques demagògiques i distreuen els ciutadans del gran canvi de marc polític nacional que sí que està a l'abast.
Encara que Catalunya, com les altres nacions democràtiques, necessita un sistema de partits plural i defensor de projectes diferenciats, seria desitjable que en un moment com l'actual els partits relativitzessin les seves diferències legítimes per trobar concertacions que servissin per defensar la transició cap a la independència. Es necessiten lideratges polítics i morals que representin la majoria dels ciutadans més enllà de les diverses famílies polítiques. Tampoc no és el moment d'afeblir lideratges personalitzats i reivindicar processos exclusivament assemblearis. Cada actor té un rol específic i l'ha d'exercir en el moment oportú.
En un procés cap a la independència convé actualitzar el servei que poden oferir els partits polítics i arriba el moment de superar el que es va definir en el moment de la limitada transició democràtica espanyola. El mateix haurien de fer els sindicats, les organitzacions empresarials, els moviments socials, les entitats de la societat civil i del món de la cultura. L'èxit del procés dependrà de la modernització de totes aquestes estructures i de la seva capacitat de concertació. Potser molts dels actuals actors de la vida pública encara no s'han adonat de la magnitud del canvi que ja és possible. Sembla clar que els enemics de la independència de Catalunya mobilitzaran tots els seus recursos i utilitzaran mecanismes de dissuasió renovats i eficaços. Els catalans hauran de respondre amb intel·ligència política i elegància moral.
(*) Associació per les Noves Bases de Manresa