Poder, sí que es pot

La col·lisió que es viu a Catalunya entre el que diuen les lleis i el que sembla voler la majoria que es mou (la silent, com que calla, no sabem què en pensa) sols es pot resoldre per dues vies, si ens creiem el pacte Mas-Junqueras i el discurs d'investidura del president: guanya la llei i el govern central suspèn l'autonomia catalana, ex art. 155 de la Constitució; o guanya l'acció política i, amb l'encaix que es vulgui, es produeix a Catalunya una consulta sobre la incardinació que ha de tenir en el futur a Espanya i, potser de retruc, a Europa. En la via de l'acció política la victòria sols és possible amb una sostinguda i incontestable manifestació social del fenomen, la coordinació pre i postreferèndum dels partits polítics (com a mínim d'una majoria molt significada) i el tancament de files (físiques i psicològiques) entorn el president, si des del punt de vista personal li vénen mal dades, és a dir, si decidissin empresonar-lo, com ja insten a fer alguns dirigents (catalans i destacats) del PP, o si l'assetjament esdevingués insostenible.

He dit que el moviment independentista solament existirà mentre existeixi (no és una errada, és una veritat amb forma tautològica), i s'ha d'afegir que en la banda contrària, i amb la munició que aporta “la legalitat vigent”, els que vulguin poder també podran. I quan la vicepresidenta Sáenz diu que tenen instruments per aturar la secessió, és que els tenen; i quan el portaveu Homs diu que no poden suspendre l'autonomia catalana, s'equivoca. I tant que poden! De fet, quan Homs diu que “no poden” vol dir que “no deuen”; i quan Sáenz diu “podem” vol dir “volem”. La qüestió no és ja, a aquestes altures, quina part en discòrdia té al seu favor la llei, ans quin dels dos voluntarismes anirà més lluny. Quan una de les parts discuteix la legitimitat de la llei, cap de les dues en té prou; per això no li val al govern català eixit de les urnes que se li parli de la Constitució; per això no li val al govern de Rajoy l'abast de la legalitat que pugui derivar-se de l'Estatut en favor de la formulació d'una consulta catalana sobre la independència. Cap de les dues legalitats li val a l'altra part.

Si anem a la història, que sol ser l'argument que uns i altres utilitzen per justificar la seva posició, tot rau en la naturalesa que cada part dóna a l'autogovern català; per al constitucionalisme espanyol, no hi ha restabliment de la Generalitat sense Constitució, li deuen a ella la seva legitimitat. En la banda del sobiranisme, el més educat agraeix el restabliment i el barroer llença les mateixes pedres sobre la seva teulada com li passa a l'unionisme amb alguns del seus inflamats defensors. Però en tots dos la Generalitat és preexistent, com la pròpia història institucional i social de Catalunya, i per tant, l'evolució en les aspiracions de la gent que la forma no poden tenir límit en la Constitució. Per això el pacte Mas-Junqueras s'adjectiva “per a la llibertat”, i deixem per a un altre dia recordar que en la versió de les CUP (i sembla que d'alguns membres d'ICV) la llibertat de Catalunya seria al mateix temps una dictadura comunista dels seus habitants...

El diàleg, doncs, és impossible, perquè no es vol. La reforma constitucional que alguns han proposat des de fora de Catalunya i també aquí és també un problema de voluntats: ni fora una majoria està disposada a fer la que convindria a Catalunya, ni a Catalunya hi ha més que una mínima part de la gent disposada a defensar-la. Per tant, el resultat matemàtic, i, el que és més important, l'única solució anímica per a tot això implica la independència; però no com a fórmula per clonar a Catalunya l'Estat que es deixi, ans com a banc de proves, a un lloc geopolíticament tan important per a Europa com és Catalunya, per a l'esvaïment de les sobiranies caduques que traven el projecte comú. Si es té la voluntat per fer-ho, es pot.