Preguntes
Les seves possibles respostes podrien provocar implicacions polítiques, rebutjades pels polítics que ens governen
Per què s'ajuda els bancs i no les persones? Per què no para d'augmentar l'atur? Per què hi ha desnonaments? Per què les botigues cada vegada venen menys? Per què moltes petites i mitjanes empreses tanquen? Per què Catalunya pateix un espoli fiscal? Per què s'està creant una societat de molt pocs rics, molts més pobres i moltíssim més indigents? Per què els polítics no compleixen les seves promeses electorals?
Preguntes, totes, clares i concretes, plenament acceptades per la majoria de la població, però ignorades per la classe política. Les seves possibles respostes podrien provocar implicacions polítiques, rebutjades pels polítics que ens governen. Polítics que haurien de defensar els interessos dels qui els voten i no els dels rics als qui serveixen. Aquesta manca de sensibilitat per afrontar els problemes que afecten la majoria de la població és la que provoca l'actual descrèdit de la classe política. Provoca, però, també el conformisme i la passivitat d'una societat que, com que no entén res, tant se li'n dóna tot. Realment el que no entén és que davant de respostes tan clares ningú faci res.
Avui dia, però, internet i les xarxes socials faciliten la suficient informació per tenir coneixement del que passa. Diuen que no hi ha més cec que el que no hi vol veure. Quant de temps pot continuar una ciutadania tapant-se els ulls per no veure la realitat? Fer-ho podria crear un gravíssim problema. El de no ser èticament lícit criticar una classe política, perquè no fa el que nosaltres tampoc estem decidits a fer. Llavors, qui posa el cascavell al gat?
Les persones d'ONG que han participat en tasques d'ajut a poblacions tercermundistes han constatat comportaments humans aparentment insòlits. Quan tornen als seus països rics d'origen, només veuen cares tristes de persones conformistes i desencisades que no creuen en res. Resulta que les persones pobres de països subdesenvolupats són més felices. Viuen la seva vida d'una forma més alegre, sense cap tipus de por de perdre els diners que no tenen.
Aquest comportament no és gens estrany per a les persones que varen patir la dictadura franquista amb molta penúria i racionaments. No tenien res, fora de molta gana per menjar una mica millor. Amb el temps s'han adonat que la gent era tan o més feliç que en l'actualitat, amb un nivell de vida clarament superior.
Una altra qüestió que afecta la societat actual és l'atur. Sembla que l'única forma perquè disminueixi és l'emigració, no tan sols de la nostra joventut, sinó també dels immigrants d'altres països. Si disminueix la població activa, els que quedin tindran més possibilitats per tenir un lloc de treball. El sistema capitalista, amb la deslocalització a països amb mà d'obra més barata i amb la robotització de la producció, és incapaç de crear llocs de treball.
Aquestes situacions tan negatives, igual que les preguntes sense resposta, plantejades al començament d'aquest escrit, porten a formular la pregunta del milió: ha arribat el moment d'apostar per una nova civilització, en què el més important siguin les persones i no els diners? Si la resposta fos afirmativa, hauríem d'arremangar-nos i començar a canviar el nostre actual comportament humà, per fer possible una societat més justa i solidària. El primer repte d'aquest canvi podria consistir a assumir la creació d'una Catalunya independent. Poder participar en un territori més proper, amigable i més adequat al nostre tarannà. Si fóssim capaços de superar-lo podríem aspirar a continuar avançant. Si volem, ho podem fer, però, ho volem?