Fredor
“Cap ‘mea culpa',
ni un, per part
de l'Estat en la inauguració de
la línia del TAV.
I molta fred. En
tots els sentits”
La inauguració d'ahir de la línia del TAV Barcelona-Girona-Figueres va ser un acte fred. Literalment, fred. Perquè a la sala on se celebrava l'acte hi feia fred –era divertit veure les autoritats picant dissimuladament de peus a terra constantment– i pels discursos que s'hi van fer. S'inaugurava una de les obres més importants dels darrers anys –per pressupost, per volum...– i s'hi respirava una satisfacció continguda. Molt continguda. L'alcalde Carles Puigdemont ho va deixar clar en parlar no només de “projecte incomplet” –perquè l'estació ha quedat a mig fer i perquè no es fa subterrània la línia convencional– sinó també, contundentment i sense embuts davant Rajoy i el príncep Felip, de retards i mancances. En aquest sentit, prenguin-ne nota, els discursos d'ahir van ser realment aclaridors de quina és la situació entre Catalunya i Espanya. El president Mas, educadament però amb duresa, reivindicant el corredor ferroviari del Mediterrani, parlant dels deutes de l'Estat en infraestructures –“li recordo (a Rajoy) que Catalunya és qui més col·labora amb el PIB de l'Estat i qui menys rep en dotació d'infraestructures”– i deixant clar que “la nostra dimensió –la de Catalunya– no l'hem de buscar en els estats tradicionals” sinó a Europa. La resposta de la ministra Pastor, la de Rajoy i la del príncep? Espectaculars. Pastor va citar Pla (mare de Déu, quin tòpic) i va parlar de “la bonita Costa Brava”, Rajoy va dir allò de “Gerona, una de las provincias más hermosas de España” i el príncep va parlar de l'orgull que Espanya tingui tants quilòmetres de TAV (i tan deficitaris, hi afegiria). Van venir, van parlar i se'n van anar. Fred.
