Que m'ho expliquin
“Aquest cap de setmana Duran i Lleida ha tornat
a matisar, per enèsima vegada, el full de ruta de CDC. Quina estratègia
tan estranya, la
de CiU, no?”
Duran i Lleida sovint desmenteix el CEO i diu que una gran majoria de catalans no volen la independència. Ja ho va dir en plena campanya, mentre Mas anava proclamant de míting en míting que Catalunya vol ser un estat propi i que amb Espanya no hi ha marxa enrere. I així els va anar. Aquest cap de setmana, Duran i Lleida ha tornat a la càrrega i ha tornat a deixar clara la seva posició: no només no veu clar un referèndum en el qual els votants només puguin dir “sí” o “no” a una Catalunya independent sinó que, a més a més, ha carregat contra Oriol Junqueras (que a hores d'ara és l'únic i principal aliat del govern) per haver-li demanat la dimissió. Duran no considera Junqueras soci de govern –i tècnicament no ho és– sinó un simple aliat que passava per allà el dia que investien Mas president. El líder d'Unió discrepa de tant en tant del full de ruta del govern; a vegades discrepa del que pregona el conseller de la Presidència, a vegades del que pregona el secretari general de CDC i a vegades del que semblarien les tesis fermes del mateix president Artur Mas. Que m'ho expliquin. Perquè, és clar, riu-te'n de l'esquizofrènia del PSC, que aquests si més no s'ho poden permetre un temps perquè són a l'oposició. Jo no sé a qui van votar els més d'un milió de catalans que el 25-N van votar a CiU, si a Mas o a Duran i Lleida, si a CDC o a UDC, si al pinyol que defensa el camí cap a un estat propi o si als que no. Però ho hauran d'aclarir. Perquè començo a pensar que quan Duran i Lleida, arran del cas Pallerols, deia allò de “a mi no em tombaran fàcilment” ni parlava del cas Pallerols ni es dirigia precisament a l'oposició.
