Perdoni, Santedat

Aquests darrers dies, com tanta gent, he estat pendent de les notícies, comentaris i opinions que arribaven de Roma al voltant de l'abdicació del papa Benet XVl. Per ser sincer, el meu interès en el seguiment de la informació no ha estat per cap motivació religiosa o social. Tampoc em desperta cap mena d'esperança imaginar-me quin suposat progrés pot aportar un nou papa a la pau, l'equitat i la solidaritat des del context en què es mou el pontificat en el món global. En altres temps, els canvis de papa comportaven polèmica i emoció, fos perquè s'hi jugaven situacions de poder, pastorals o doctrinals. Ara, sols hi ha una perspectiva de grup que, a la manera de moltes altres multinacionals, lluiten pel domini del mercat.

La meva generació, de moment, sembla que va ser l'última a tenir l'oportunitat de ser testimoni d'una contrició generalitzada a l'Església. Després de llargues i discutides posicions crítiques, va concloure en una decisió d'aggiornamento al concili Vaticà II. Es va fer un esforç col·lectiu i honest per obrir la porta al món de la llibertat i al respecte a la pluralitat de pensament. Per a molts, el concili va representar un alliberament del dogmatisme de l'Església i un nou impuls de la fe, del missatge, que assumia determinats riscos, com en tots els canvis. Per això, per a alguns pot ser sorprenent que les paraules més transcendents que va pronunciar el pontífex el dimecres de cendra, quan va anunciar la seva dimissió, fossin les de culpabilitzar de la situació actual de l'Església –vergonyes, abusos i mals exemples de tota mena–, feta pública aquests darrers anys, el Concili Vaticà II.

La seva obsessió en aquest camp el va portar a declarar: “No es tractava de la ruptura amb la història de l'Església, com els mitjans de comunicació van dir, sinó de la renovació de l'Església […].” “Moltes calamitats, moltes misèries, seminaris que tancaven, convents que tancaven, litúrgia que es banalitzava…”, ens diu Benet XVI, són els resultats del concili Vaticà II. El pontífex dimissionari ha volgut acomiadar-se dels seus amb una proclama clara: la dèria de tornar enrere, a la tradició, als costums i als dogmes. Vers el silenci imposat i la hipocresia, en lloc d'acceptar la realitat d'una informació arriscada, que permet als homes i a les dones de poder triar. Com si l'evolució del món, de la llibertat personal i del dret per a tots no fos l'objectiu prioritari de la societat. En els seus darrers moments de poder, el papa aposta per la necessitat de convocar un nou concili al qual assisteixi l'Esperit Sant. Pel que deixa entreveure, al Vaticà II, l'Esperit Sant no hi era.

Amb tot, el que més m'ha interessat del procés, des de la meva condició d'agnòstic, ha estat el fet de satisfer la meva xafarderia. Constatar que la cúpula del cristianisme no abandona la seva esquizofrènia ritual, basada en la riquesa i la pompositat. És un plaer per als sentits veure els plecs dels roquets, amb les rectilínies marques que han deixat les planxes sobre l'immaculat blanc d'un lli d'Escòcia, o les estoles del papa brodades d'or. Saber que el papa viu amb quatre dones, amb vot de castedat, obediència i pobresa (entre tresors) i amb un home bell i elegant, resulta molt inèdit.

Poder FICAR-HI el nas, com hem fet, i conèixer secrets de la cort més fastuosa del món a preu de diari, sense haver de pagar espies ni comissions, és un plaer que comencem a gaudir els ciutadans.

Avui no es pot mantenir un projecte en primera línia d'interès mundial solament amb idees, discursos i opinions. Tot és passatger. La crítica i la competència ataquen pertot arreu lluitant per mantenir l'atenció dels consumidors. Una gran doctrina té els seus moments estel·lars, que cada dia són més efímers. I més si es tracta d'una doctrina que reclama heroisme per viure, sense oferir massa avantatges a l'usuari. Es necessita una presència molt especial, que l'Església catòlica ha sabut transmetre durant segles als pobles de la terra, respecte a la seva primacia sobre qualsevol altre poder a causa de la possessió d'un lligam únic amb la divinitat. L'estètica, el luxe i la riquesa tenen com a sentit la reverència amb què s'ha de tractar aquesta predilecció del Senyor. Una manera d'honorar la seva gràcia amb l'oferta de les millors creacions dels homes. La seva extensió per tot el món li subministra una amplíssima massa social que es manifesta amb continuïtat, dins el turisme religiós, a la plaça de Sant Pere i que recentment el papa Wojtyla va estendre en els seus viatges pel món sencer. El papa, rodejat d'una cort de bisbes, sovint centenars, que amb les seves mitres blanques ondegen al seu voltant com un camp de tulipes.

Ànimes evangèliques reclamen la conversió en una Església dels pobres. L'estructura de poder, però, sap que els màrtirs, la virtut del sants, l'exemple dels capellans obrers i la teologia de l'alliberament passen. A l'impacte del poder que representa el Vaticà, però, no se li veu encara la fi. Per aquesta raó, Benet XVI vol tornar enrere.