Per què votaré Sí?

Si Déu vol, i l’alcalde —en aquest cas l’alcaldessa—, com acostumava a dir el meu pare, el pròxim mes de novembre compliré 90 anys. Cosa que em fa molta alegria, ja que no pensava arribar-hi.

Durant tota aquesta llarga vida, posin setanta-cinc anys, perquè els primers quinze no pensava en aquestes coses, els que em coneixen saben que he militat cada vegada més, fins a la vellesa, en el camp del catalanisme i del socialisme. Amb tot, no he estat mai afiliat a cap organització formal, ni a cap partit. Sempre havia votat el PSC, fins a les dues darreres conteses, que vaig votar Esquerra Republicana. Aquest prolegomen és per situar el possible lector de quina mena de persona és l’autor del present article. 

Des que va començar el procés sobre la independència, no ho vaig veure clar. No pel fet de reclamar la independència sinó per les poques garanties d’èxit que tenia aquest projecte. Demanar una independència legal, amb les lleis de l’adversari i pacíficament, és difícil de creure que el resultat sigui positiu. Amb un govern a Espanya súper anticatalanista, i amb majoria absoluta, juntament amb la impossibilitat de mostrar múscul suficient per part de Catalunya per fer seure els espanyols entorn d’una taula.

Tots sabem que no és possible només amb raonaments si no se’ls imposa una pressió vital. Amb l’agreujant que el partit, Convergència, que es va situar davant els moviments autènticament independentistes de l’ANC i Òmnium, em fa sospitar que està intentant forçar un canvi en la seva imatge a fi de recuperar l’hegemonia política que ha perdut malbaratant-la en un seguit de governs corruptes. Per acabar, el PSC, un partit fundat sobre l’objectiu d’unitat civil a Catalunya, nega el dret a decidir d’aquest poble. Qüestió que considero gravíssima, mentre contempla la jugada amb mirada distreta i amb el cul llogat a Madrid. Bé, no hi ha espai per seguir aquestes pistes. Ja ho he escrit detalladament en un llibre que es publicarà abans de fi d’any. El meu temor era afrontar una situació sense un mínim raonable de garanties, i alhora que repercutissin negativament sobre el poble i la nostra economia i autogovern. En el probable cas de sortir-nos-en mal parats. 

D’on prové, malgrat els meus dubtes estratègics, la certesa que he de votar Sí el primer d’octubre? En aquests cinc anys, la cosa ha donat moltes voltes i el compromís social del catalanisme ha arribat a fusionar-se amb la idea de l’independentisme com a reacció a les actituds sordes i menyspreables del govern espanyol vers Catalunya. Els culpables són ells, des de sempre, que “Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos”.

La primera traïció ha estat la recuperació centralitzadora, després del Pacte Constitucional, de la Transició. La prohibició de la consulta. Recentment, per no anar a la història de fons de la nostra relació, l’afront de la sentència de l’Estatut, el menyspreu de no respondre —si no és amb lleis trucades— les nostres reiterades demandes de diàleg. L’aberració que un sicari de Rajoy, un innominat Wert, s’atreveixi a voler canviar la llei aprovada pel Parlament de Catalunya després de més de cent anys de reivindicacions unànimes. Aquest fet mostra només un sentiment de ràbia destructora. Després de remenar les lleis al seu gust, ens volen demostrar que les lleis són inamovibles.

Arribats a aquesta situació, les meves prevencions estratègiques han estat superades pels fets. El pròxim 1 d’octubre votaré, no sols per dignitat, sinó també per convicció, Sí. Que tinguem sort, si no ja hi tornarem. Que no hi ha mal que no serveixi per a bé.