Opinió

L'ocasió perduda

No podem pensar
que arribem tard
i que no hi ha res a fer. Ens hi va molt
i no és cert

En moments de greu conflicte és quan s'han de prendre decisions difícils, perquè deixaran alguns insatisfets, d'altres enfrontats o seran percebudes com a insuficients. És més fàcil no fer-ho, però les conseqüències són sempre transcendents en relació directa a la importància de la crisi. Pura obvietat.

Espanya viu un grau d'excepcionalitat que no s'ha vist des de 1976. El sistema polític que ens vàrem donar a la sortida de la dictadura ha entrat en crisi profunda simultàniament en tots els àmbits. La sortida de la recessió actual no és gens evident perquè l'entorn econòmic amb què compartim moneda i mercat té unes prioritats que no són les nostres. L'alternativa de sortir d'aquest club és tan difícil com voler canviar la seva política amb la minvada força política i econòmica que tenim i el desprestigi que hem acumulat els darrers anys pel grau de corrupció política, que tret d'Itàlia i Grècia, s'ha donat a pocs llocs d'Europa des de la fi de la guerra.

El sistema de representació política amb excessiva força dels partits, que tenen el poder de filtrar els candidats pel pervers sistema de les llistes tancades, ha donat prioritat a la disciplina per sobre de la intel·ligència i la capacitat. La conseqüència és evident, la política s'ha empobrit i el nivell dels nostres polítics no és el que hi havia fa anys, quan estar en política suposava un prestigi perquè valia la pena treballar per reforçar la democràcia i transformar un país antiquat. El sistema judicial va passar de la dictadura a la democràcia sense una necessària reforma en estructures, procediments i persones. Els polítics van pensar equivocadament que es podria controlar via els seus òrgans de govern. El sistema s'ha pervertit i la influència dels partits sobre la judicatura es fa via quotes de manera viciada: el vot dels magistrats de certs tribunals és previsible en funció de qui els nomena i què decideixen. Avui el sistema judicial té problemes de corporativisme i lentitud, i suposa un greu problema perquè la persecució i condemna dels culpables de delictes polítics i econòmics a temps evitaria la sensació d'impunitat que avui percep la ciutadania. Sempre s'arriba tard a la realitat dels fets i sempre es triga massa a resoldre els conflictes i les causes obertes.

L'estructura de l'estat autonòmic ha funcionat més de trenta anys, però la manca d'equitat entre els que aporten i reben i de respecte a les pròpies lleis que el regulen ha produït una desafecció profunda i mútua entre Catalunya i Espanya que ha fet que més de la meitat de la població catalana prefereixi la independència, un sentiment atiat per una política de l'Estat envers Catalunya que es pot qualificar de tot menys d'intel·ligent.

La corona s'ha vist implicada en la corrupció i ha perdut part del seu atribut essencial: prestigi i autoritat. En moments com els actuals podria haver estat especialment útil.

Davant d'aquesta situació la dreta, més afectada que l'esquerra per la corrupció, practica una desqualificació absoluta de tot i de tots, intenta tapar els seus problemes fent creure que pertot és igual i que la corrupció és general i generalitzada. Vol aprofitar l'oportunitat per introduir reformes que redueixin les prestacions socials i la representativitat política, i que portin a la recentralització de l'Estat. L'esquerra, en KO tècnic, no sap què fer i encara menys què dir, i reacciona tard i de manera dispersa a una acció de la dreta que sap què vol i a on va. En aquestes circumstàncies els partits d'ideologia radical, UPD i C's, creixen en nombre de vots. Es repeteix la història de les primeres dècades del passat segle. El cap de l'oposició s'indigna pels casos de corrupció que ofeguen el partit conservador i el govern, i en lloc d'acceptar que ell també en té i proposar un acord ampli de reforma de l'Estat que doni lloc a la retirada de gran part de la generació política actual una vegada aquella feta, demana de manera formal que dimiteixi el cap del govern. La situació és més complexa i la solució és una altra. Ocasió clamorosament perduda.

El president Mas impulsa un procés d'independència a Catalunya. Des de la seva òptica i vista la situació de l'estat és una alternativa que pot tenir un interès complementari per una part de la ciutadania si aquesta visualitzés que una Catalunya independent no tindria els problemes que ara patim a Espanya. Convoca una cimera contra la corrupció i dóna unes explicacions genèriques que convencen pocs, però sobretot la seva declaració no va acompanyada dels fets necessaris per fer-la creïble, és a dir, demanar la dimissió a tots aquells polítics sobre els quals hi ha ombres de dubte raonable de la seva culpabilitat. Ocasió clamorosament perduda. L'ombra de corrupció més allargada i sinistra, l'espionatge a polítics i empresaris amb ramificacions possibles a la guerra bruta, cal combatre-la des de l'autoritat moral.

És previsible que les reformes que el país necessita no tinguin lloc perquè els partits polítics que les poden fer no tenen la força política i l'habilitat necessàries. El futur és previsible: el que va passar a Itàlia fa vint anys, la justícia prendrà en una primera fase el lideratge polític que ningú és capaç d'assumir, ja està passant, i al final serà un “Berlusconisme” el que prendrà el relleu. Els avanços socials retrocediran, la distància entre rics i pobres s'eixamplarà i el poder es concentrarà i se centralitzarà. L'avantatge ara respecte de la crisi de les democràcies dels anys trenta a Europa, República del Weimar a Alemanya o Tercera República a França, és que ara el feixisme en qualsevol de les seves formes no pot tornar per la memòria i l'experiència de tots, i la guerra ja no és un element disponible per a la política europea. Per Catalunya el procés quedarà condicionat perquè la credibilitat de qui l'ha guiat s'erosionarà per les insídies de què serà objecte per la política més dretana i extremista de mitjans de comunicació i partits d'àmbit estatal. Podria pensar-se que les reformes estatals a fer són moltes. Són tres: la reforma de la llei electoral amb circumscripció única –sistema dels EUA, el Regne Unit, Franca i parcialment d'Alemanya–, la reforma de la judicatura, per descarregar-la de conflictes que es poden resoldre en l'àmbit administratiu per donar-li més agilitat i per separar-la de la política, i la reforma de les competències autonòmiques, en els àmbits econòmic i administratiu, a través d'un Senat amb capacitat executiva per a qüestions estratègiques. Si això es fes, la resta de reformes es farien també, perquè aquestes tres estan en l'origen de tot. No podem pensar que arribem tard i que no hi ha res a fer. Ens hi va molt i no és cert.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.