Alguna pregunta més?

Des que als anys setanta Raimon cantava allò de “Qui pregunta ja respon”, se suposa que ja hauríem d'haver après a fer bé les preguntes, si és que no volem obtenir-ne una mala resposta. Això ve a tomb de la pregunta sobre la consulta que, la setmana passada, va avançar la secretària general d'ERC, Marta Rovira. La pregunta diu, literalment: “Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?”

A mi, començar la pregunta amb un “vostè” em fa venir ganes de no contestar. El tractament de “vós” és molt més útil en missatges dirigits a moltes persones i és més afectuós que el “vostè”, que és més distanciador i útil per dirigir-se a desconeguts o a persones conegudes per les quals no se sent un sentiment d'admiració. És cert que (en bona part gràcies a Jordi Pujol, que s'hi va abonar) el “vostè” ha desplaçat i pràcticament ha substituït el “vós”, però cal saber que el “vostè” és paral·lel a l'“usted”, l'únic tractament de cortesia del castellà actual a l'Estat espanyol. I només cal recordar el comentari de Joan Coromines al DECLC (Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana) sobre “l'embafadora repetició d'usted a la castellana”.

També hi ha l'ús del verb “creure” a la pregunta. En català, “creure” no significa “opinar” o “pensar-se”, sinó “admetre com a cert”. Perfecte, perquè, així, la pregunta no demana una opinió, ni un pensament, sinó una convicció. El que no és tan perfecte és que la convicció que es demana no tingui a veure amb una perífrasi d'obligació pura (haver de + infinitiu, en present d'indicatiu); és a dir, que la certesa que es demana no té a veure amb si “Catalunya ha de ser”, sinó amb si “Catalunya hauria de ser”. Mal negoci.

Òbviament que es pot fer servir la perífrasi d'obligació en versió edulcorada (haver de + infinitiu, en condicional), però s'ha de saber que l'ús del condicional suavitza l'obligatorietat que dóna la mateixa expressió en present d'indicatiu. Certament, encara que s'usi el condicional, la perífrasi “hauria de ser” no expressa una condició, però tampoc una obligació pura: simplement expressa un “consell”. És com en l'exemple següent: “Hauries de llegir més llibres” (un consell) o “Has de tornar els llibres” (una obligació).

Probablement, la proposta “Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?” milloraria amb la fórmula “¿Creieu que Catalunya ha de ser un estat independent?”. En aquest cas especial, amb el signe d'interrogació a l'inici i al final.