Quaranta anys d'una trucada
“Qui ens havia de dir el 1973 que podríem dur a la butxaca totes les andròmines que hi portem avui”
Un bloc de notes; un llapis; un horari de trens; un de busos; un planell del metro; un mapa de la ciutat; una guia de restaurants; la llibreta d'estalvis. Una ràdio; un reproductor de música; una botiga de discos; una llibreria; una biblioteca; els rebuts de la llum i l'aigua. I del gas. Una càmera de fotos; un magnetòfon; una agenda; un bolígraf; un televisor; un calendari. Un mirall. Un diccionari català-anglès; una enciclopèdia. Un rellotge despertador; un cronòmetre; una llanterna; un piano de dues octaves; un diari; un quiosc sencer; revistes estrangeres; un video-chat; un termòmetre; la predicció del temps; una visita guiada pel Louvre; unes instruccions per nuar-se bé la corbata. Un joc d'escacs; la llista del supermercat; la comptabilitat de l'empresa; els comptes familiars; un conte infantil; una baralla de cartes; l'àlbum de fotos del vostre casament; l'àlbum de fotos dels casaments de totes les vostres amistats; totes les amistats disponibles per rebre els vostres missatges, individualment o en colla. Podria continuar, però se m'acabaria l'espai. Si fa quaranta anys algú ens hagués dit (bé, als que ja hi érem) que avui totes aquestes andròmines les podríem dur entaforades a la butxaca dels pantalons hauríem pres aquest algú per boig. Probablement no s'ho hauria cregut ni Martin Cooper, el senyor que ara fa quaranta anys va protagonitzar la primera trucada amb un telèfon mòbil. Quatre dècades després, aquests ginys només falta que ens escalfin el dinar, o portin una pinta incorporada. Al ritme que va la tecnologia, no descarto que ens ho puguem descarregar en còmodes aplicacions abans que siguem tots calbs.
