Rugbi o dòmino?

La política a Catalunya cada dia més sembla feta de trossos de mirall trencat i entelat. Les màximes prioritats queden en un segon pla al cap de pocs dies d'haver fet anar de corcoll tots els dirigents dels partits. Les nimietats adquireixen la consideració de categoria en poques hores. A còpia de sotracs, una part important de l'opinió pública no catalogada fins ara com a indiferent comença a despreocupar-se'n. El clau roent dels pressupostos crema ara en totes les intervencions públiques. Potser la setmana vinent els uns i els altres passaran full i només el recuperaran quan arribi la sentència de la Comissió Europea. Si és que arriba. De tots els consellers al govern és Irene Rigau qui més s'adequa a les grans convulsions. Rigau segueix metòdicament una plantilla intel·ligent i respon a cada nova sentència que pretén enfonsar el model lingüístic escolar català amb un discurs laberíntic en què només s'entén que la immersió prevaldrà. És a dir, la consellera d'Ensenyament, senzillament, resisteix.

És difícil resistir políticament en la Catalunya actual, on el grau de confusió s'ha fet insuportable i on no hi ha casualitats –perquè totes les agressions de l'Estat obeeixen a càlculs precisats–, i sí llargues jugades brutes. Aquesta setmana la revista Interviú, que, com en els vells temps de Marisol a portada, es va exhaurir al cap de poques hores d'irrompre en els quioscos, ha publicat una informació que confirma totes les prevencions i totes les sospites. Segons Interviú, el govern de Mariano Rajoy va encarregar un informe de 500 folis a un oficial del Centre Nacional d'Intel·ligència, per si Artur Mas era capaç d'aconseguir la majoria absoluta en les passades eleccions.

El dossier –pomposament batejat com a Horizonte después– recull una sèrie de propostes per convertir en un calvari el procés que el sobiranisme català ha d'anar desbrossant per exercir el dret a l'autodeterminació. Segons els periodistes que signen la informació, el volum dels 500 folis està tancat amb pany i forrellat i més custodiat que les joies de la reina d'Anglaterra, però les parts que han filtrat les fonts del setmanari no permeten equiparar-lo amb els informes que redacta la CIA. Dues de les grans maniobres que inclou recomanen, per exemple, induir columnistes, contertulians i jugadors del Barça perquè reivindiquin l'unionisme, o subvencionar els mitjans de comunicació contraris a la separació, “tal com ha fet sempre el govern de la Generalitat”. Els redactors de la gran joia semblen viure en la inòpia. Mentre els mitjans catalans reben, en efecte, subvencions públiques, els que a Madrid tenen l'honor de ser considerats “nacionals” són finançats amb quantitats molt més contundents per inducció del govern de l'Estat via les grans empreses o entitats financeres. I això només és una part. Darrere dues de les tres darreres iniciatives en premsa diària escrita que s'han impulsat en els últims anys a Madrid també hi ha hagut la intervenció directa del govern espanyol.

Però el document recull una proposta menys ingènua. Es refereix explícitament a la filtració de dossiers comprometedors. No va caldre la majoria absoluta que temia el PP perquè aquest recurs es fes efectiu d'una manera descarnada. Durant la campanya electoral un dels diaris que caldria finançar va publicar un informe policial apòcrif. Uns documents que acusaven Jordi Pujol i Artur Mas de beneficiar-se d'uns comptes no declarats en bancs suïssos. Fins a quin punt aquesta maniobra va alterar els resultats electorals no se sabrà mai. El que sí que se sap és que el ministre d'Interior no ha tingut la voluntat d'aclarir la jugada i que un magistrat de Barcelona ha arxivat la querella que va presentar contra dos periodistes d'El Mundo l'expresident Pujol amb uns arguments que fan empal·lidir de vergonya qualsevol professional de la premsa sensat.

Aquesta setmana la campanya ha continuat. La publicació d'un informe aquesta vegada amb autoria definida –l'Agència Tributària– deixa en evidència la presumpta conducta irregular de Jordi Pujol Ferrusola. El fill de l'expresident hauria evadit milions d'euros a paradisos fiscals. La història és vella, però el segell de l'oficina fiscal espanyola li dóna més categoria. A l'espera de pròxims lliuraments del serial que encara deixin més en evidència l'acusat, convindria que l'Agència Tributària aclarís també quin criteri fan servir els seus responsables per filtrar o no segons quines informacions que afecten segons quins personatges. Ho fan en tots els casos? Poques investigacions deu haver-hi en curs, perquè els noms pertanyen sempre a la mateixa família ideològica. Resulta també il·lustratiu en les confessions d'un agent anònim del CNI segons les quals fa anys que els serveis d'intel·ligència espanyol segueixen les activitats monetàries dels membres de la família Pujol. La filtració ha coincidit també amb les declaracions de Mariano Rajoy, que han tornat a situat en l'espai de l'enfrontament directe la seva relació amb el president de la Generalitat.

L'actitud de fúria renovada de Mariano Rajoy, el reportatge sobre l'informe del CNI i la filtració de l'Agència Tributària conformen un corpus lògic, coherent i únic. Les institucions de l'Estat no es limitaran a aplicar la legislació vigent contra les aspiracions sobiranistes catalanes. Jugaran fort. De fet, ja juguen fort, encara que molt menys fort del que podrien jugar. Ells acabaran jugant al rugbi. La gran incògnita és saber a què jugarà el sobiranisme català. Per ara només juga al dòmino.