Un vestigi en perill

Venint per la carretera de Blanes a Lloret, passat el trencant de Santa Cristina, així que s'arriba a la rotonda que permet anar cap als jardins de Santa Clotilde, a la dreta i enmig d'un espès canyer que creix arran del que fou la riera Passapera i en dificulta la visió, s'alça, encara, l'estructura sencera d'un dels ponts que es van construir en un llunyà 1880 per possibilitar el pas del projectat Ferrocarril Econòmic de la Selva i l'Empordà. Lloret, en aquells temps, volia un tren que l'unís al món civilitzat, i després de fracassar amb la petició d'una prolongació del ferrocarril de Mataró l'any 1856, tenia esperances en aquest projecte que havia de portar la via fèrria des de Blanes a Girona i a Figueres. L'entusiasme fou gran. L'Ajuntament volgué subvencionar les obres, els lloretencs benestants van subscriure moltes accions, el gerent de la pretesa companyia explotadora, Francesc Taulina, s'instal·là a Lloret i la coral del poble, a semblança del que feia amb els americanos retornats amb fortuna, li anà a cantar una serenata a sota la finestra, amb aires de sardana, la lletra de la qual deia, entre altres coses: “Gràcies a tu, lo vapor, /foradant los monts i penyes,/ salvant barrancs i corrent-ne/ per camps, boscos i praderes,/ demostrarà que no en va/ lo progrés el món governa,/ i que qui compta amb Taulina/ és algo més que una aldea...” La veritat és, però, que l'empresa no va tirar endavant, malgrat haver iniciat les obres i haver construït el pont al qual hem fet referència. És el record que queda d'una època de transformació de Lloret de Mar en què el capital repatriat d'Amèrica serví per modificar l'urbanisme, fer una mena d'eixample, edificar nobles mansions, un hospital nou i un escorxador, fer una carretera nova fins a Blanes i intentar l'aventura del tren. Ara, a la finca en la qual hi ha el pont dempeus, hi hem vist aparèixer un rètol que anuncia la immediata venda. Sabent com han anat les coses a Lloret, dubtem molt que els responsables municipals, a l'hora d'aprovar plànols d'edificacions i vials, mirin de trobar una solució que faci compatible la rendibilitat del terreny i el seu aprofitament amb la conservació del petit monument que evoca tota una altra època. No podria quedar enmig d'una zona verda? Segur que en un altre país trobarien la forma d'unir passat, present i futur amb un punt d'equilibri. En el nostre, ja estem desenganyats, però ens permetem fer el comentari públic per si algú amb pes decisori té, encara, un punt de sensibilitat.