Tu no

Què alimenta el costat fosc? D'on vénen els ressentiments, l'amargor, l'individualisme cantellut del campi qui pugui? I d'on sorgeix el sentiment de comunitat, l'adhesió al contracte social que ordena les nostres vides, la claror de saber que la nostra sort està lligada a les sorts que ens circumden? No són preguntes difícils; no cal una gran capacitat empàtica, ni uns sentits afinadíssims per trobar les respostes a la vida quotidiana. Aquests dies, per exemple, ara que l'aire és carregat de vida, que les ànimes joves vibren d'excitació i moltes de les escoles del nostre país envien les criatures a cases de colònies, podem observar la secreció de frustració, i d'allò que els esotèrics defineixen com a energies negatives, entre els que han quedat a terra, especialment quan les raons que els deixen al marge són econòmiques. En aquest país d'aturats i de prestacions socials que, si n'hi ha, són d'uns 400 euros mensuals, assumir el cost d'aquestes despeses esdevé per a moltes famílies un luxe inabastable. Que les colònies escolars, i les excursions i els viatges de fi curs, s'hagin convertit també en una de les fronteres que separen els emergits dels submergits és una paradoxa molt cruel. Sobretot si considerem les conviccions sota les quals va sorgir a Europa el moviment colonial i si pensem que justament s'adreçava als més desvalguts. L'any 1928, emparats pel diari gironí El Autonomista i en plena dictadura de Primo de Rivera, destacats republicans com Cassià Costal, Miquel Santaló o Carles Rahola, o compromesos militants d'esquerres com el gironí Enric Adroher o el llagosterenc August Vidal van impulsar les primeres colònies escolars d'aquestes terres. Les van adreçar a alumnes sorgits de les capes més humils de la societat del moment. Una selecció de 70 nois i noies d'entre nou i dotze anys, acompanyats d'uns quants mestres voluntaris, que van estar durant tot el mes d'agost a Sant Feliu de Guíxols. El moviment colonial europeu unia les preocupacions pedagògiques a les conviccions higienistes i, com a primer pas de la seva redempció, pretenia allunyar els nens dels barris insalubres on habitaven i aproximar-los als aires purs de la muntanya o a les virtuts tonificants del sol i del mar. Aquest ja no és aquell món; segueixen existint pobres i nens de suburbi sotmesos a ambients degradats, però entre la rebosteria més selecta de la intel·lectualitat ja no existeix el neguit transformador i el compromís amb el més humils dels temps de Cassià o Rahola. L'escola, encara ara i malgrat tota la pressió a la qual està sotmesa, és un dels pocs indrets de la nostra societat on es manté l'esforç per reduir desigualtats i la preocupació per la cohesió social. Ho ha de fer, és clar, amb una sabata i una espardenya i topant contínuament amb la duresa d'una societat trencada i una realitat cada dia més endurida. Però ja pots dir missa i fer l'elogi del nostre model lliberal i les nostres formalitats democràtiques si t'amorren contínuament al “tu no”.