Opinió

La necessitat de la certesa

Les persones volen
parar el patiment
de veure cada dia
que tot es deteriora

La passió amorosa es mou de manera inversa a la seguretat, l'estabilitat i la previsibilitat. L'amor estable es converteix a poc a poc en afecte i la manca d'inseguretat, de temor a perdre l'amor de l'altre, mina la passió. És per això que els amants necessiten la permanent certesa de l'amor de la seva parella sense saber que en la recerca d'aquesta seguretat, si la troben, hi ha, a la llarga, la mort de la mateixa passió. Certament aquesta inseguretat ha estat especialment fèrtil com llavor de l'art, especialment en literatura.

És aquest sentiment sublimat a l'extrem el que ha portat, en religió, al misticisme, a l'amor arravatat, inimaginable en religions que, a diferència de la cristiana, deshumanitzen el déu i allunyen i formalitzen l'amor del creient per la divinitat transformant-lo de fet en respecte, sotmetiment o contemplació. El misticisme és incompatible amb l'islamisme o el budisme. En política, sobretot si aquesta es viu amb passió perquè s'aspira a objectius radicals i transformadors, hi ha una similar necessitat de certesa per part dels ciutadans, de saber el resultat final, sigui aquest la victòria en la guerra, la lluita política contra la dictadura, el final d'una crisi que tot ho arrasa o l'assoliment de la independència pròpia.

Hi ha oportunitats en què assegurar el futur i per tant explicar-lo significa explicitar com s'hi arriba, quin és el camí a seguir, és a dir fer pública la tàctica i potser fins i tot l'estratègia, i això està en contradicció amb el que és prudent per tenir èxit. L'estratègia es té però no s'explica i la tàctica es té i es fa creure que la pròpia és la contrària a la que es practica. És aquest, doncs, un equilibri difícil perquè fins a un cert punt cal fer una cosa i la contrària, donar certesa de l'èxit als propis i no desvelar les intencions als que ens combaten.

Deia un periodista que el govern de la Generalitat està, en les seves pròpies paraules, “gestionant la derrota” des de les eleccions del novembre passat, en què CiU no va aconseguir la majoria que pretenia i va perdre de manera significativa suport electoral. Consideraria el govern que la pèrdua de confiança de l'electorat l'exoneraria en gran manera de l'èxit en aconseguir la celebració del referèndum d'autodeterminació i en definitiva la independència, que és la tasca que lliurement s'ha autoimposat pel que entén va ser el mandat que es derivava “de la voluntat del poble” després de la massiva manifestació de l'11 de Setembre. El govern gestionaria en aquest cas la derrota perquè en el fons i en última instància sap que els objectius que s'ha autoimposat són a la pràctica inassolibles. El poble “format per catalans essencialment individualistes” que miren més per ells mateixos que pel bé del país “ens han portat a una situació que és pràcticament immanejable” en no atorgar una necessària majoria a un govern que sortit de las urnes havia de conduir el procés de manera èpica i indiscutible. Era una possibilitat, però per diferents raons –no es pot negar que n'hi havia– la ciutadania va donar el seu vot en funció de les seves preferències, aquí hi va haver poques sorpreses, i dintre d'una mateixa opció política, a aquells que li mereixien més confiança, és a dir a aquells que pensava que farien allò que prometien i no diluirien les aspiracions del poble, o com a mínim de part del poble, explicant per diferents raons que això que es volia i s'havia compromès com objectiu comú era de fet impossible i encaparrar-s'hi “era perdre el temps i malgastar energies”. La pregunta que cal fer-se és, si la informació del periodista fos certa (?): pot el govern conduir un procés tan delicat i complex com el que s'ha autoimposat si no creu fermament en l'èxit final de la iniciativa?, no és un risc excessiu frustrar les esperances d'una part significativa de la població?

Europa navega cap Al no-res, és impossible resoldre els problemes de la nostra profundíssima crisi econòmica sense reconèixer els errors comesos, per esmenar-los. Aquesta crisi té una extensió i una profunditat com mai n'hem tingut cap en el temps de dues generacions; hem d'anar als llibres d'història, com diu Joaquín Almunia, per trobar-ne una d'igual. Ni cap govern nacional ni el nostre limitat govern europeu han tingut fins ara la intel·ligència política, el coratge o la credibilitat per explicitar públicament quines són las causes del problema i, per tant, quines son las solucions. És frustrant per a la ciutadania que percep que hi ha solucions, que es mobilitzen en altres geografies, els EUA i el Japó; però a Europa, veure que tot empitjora, que cada dia més persones perden drets, cosa que fa més fràgil la seva estabilitat familiar i personal, que s'empobreixen, mentre els polítics nacionals i europeus els expliquen que han tenir paciència i han d'estar preparats per a un recorregut d'anys que en cap cas porta a recuperar el que tenien perquè se'ls explica que mai el futur serà com el passat....

La ciutadania necessita la certesa d'on porta tot això; es pot acceptar perdre drets, viure pitjor, però cal saber què és allò que en cap cas perdrem perquè hi ha maneres d'evitar-ho, perquè ens podem organitzar per conjurar el que és més greu malgrat la duresa de la situació. Les persones volen parar el patiment de veure cada dia que tot es deteriora, i l'única certesa és saber que avui és millor que demà però també que la degradació no té límit perquè a darrere de cada problema que passem sense resoldre del tot, ens en trobem un altre més gran que no atura la gravetat del present, sinó que l'agreuja. En un cas cal assegurar que per una via o altra els ciutadans de Catalunya podran triar si volen que Catalunya continuï essent part o no d'Espanya, necessiten saber que la decisió serà seva, que els seus governants no gestionaran la derrota perquè no hi haurà derrota en l'aspiració, hi haurà lliure elecció. En l'altre, que Europa esdevindrà una unió política via una federació, que tindrem un govern europeu amb un pressupost federal i amb un banc central i un tresor en el qual el finançament del deute serà comunalitzat.

L'alternativa serà una profunda frustració catalana i un enfrontament inacabable amb Espanya, potser fins i tot un trencament social i polític a Catalunya. Quan a Europa, serà la fi de l'euro i el retorn a la política de l'equilibri de poder.

Catalans i europeus necessiten la certesa que això serà així per limitar l'angoixa. L'angoixa és patir el present i témer pel futur, no hi ha res pitjor.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.