Estat i recursos bàsics

Si a Catalunya no disposem aviat d'un estat que articuli una política pròpia que ens identifiqui i qualifiqui en la manera de gestionar els recursos, no sé quant de temps més podrem mantenir-nos com a poble, com a nació que som de fa temps, que reiteradament hem expressat ser-ho, majoritàriament, en seu parlamentària.

Hauríem de plantejar alguns dels factors essencials que sustenten la nostra –o qualsevol altra– entitat nacional i que configuren la qualitat de vida dels ciutadans. El sòl, l'habitatge, l'alimentació, l'aigua, l'energia, les infraestructures, la cultura, l'educació, la sanitat, els afers exteriors i l'economia són recursos bàsics; serveis i relacions que com a comunitat diferenciada que som hem de poder articular, decidir i controlar lliurement i amb una gestió democràtica. I tot i que la UE els fiscalitza en part, hem de ser en el mateix pla d'igualtat que els altres estats europeus. Catalunya és encara una nació sense estat, i després de tants i tants anys és bastant estrany que no haguem pogut forjar el nostre estat. És significatiu que, fins ara, ens hàgim mantingut com a nació; és per això que en el moment actual no podem defugir el repte.

És només des de l'estat propi que podrem establir si els béns essencials han d'estar molt o poc privatitzats i fins a quin punt l'administració pública ha d'intervenir en un repartiment més just i equitatiu. Les desigualtats en l'accés als recursos bàsics, al meu entendre, són l'origen de la crisi salvatge actual, que no és cap catàstrofe de la natura. Sens dubte que hi té a veure la mala intenció política en la gestió d'aquests recursos bàsics o sectors estratègics –el llenguatge no és innocent– per a major benefici de grups i famílies privilegiades que n'abusen cobdiciosament. La fiscalitat, si té algun sentit, és precisament per anivellar les desigualtats. Però no només això; la qüestió és evitar que es produeixin dinàmiques especulatives i depredadores, promovent polítiques que tendeixin a trencar monopolis, reparteixin el poder i consolidin l'estat del benestar. Precisament la designació com a sectors estratègics ja defineix la importància de controlar aquests béns per aconseguir un benestar col·lectiu. Quan algunes empreses energètiques, de telecomunicacions, financeres... sobrepassen un determinat volum ja inverteixen més recursos a mantenir-se en llocs de privilegi per estar més ben posicionades i a competir pels llocs de privilegi comprant, malbaratant, subornant i aixafant el que sigui i qui sigui. El seu objectiu principal no és oferir el millor servei al preu més just, sinó mantenir la seva preeminència monopolística als mercats.

Situats a Europa veiem que els grans estats són més rígids, més rebecs a orientar-se cap a una política europea comuna. I aquesta percepció és la que em fa rumiar que és l'essencial per a una vida col·lectiva digna que, de forma progressivament democràtica –la democràcia és una utopia, una tensió tan irrenunciable com inassolible en la seva plenitud– els ciutadans anem controlant, reduint més i millor les grans desigualtats entre persones i pobles, que des de temps immemorial s'han anat forjant com a conseqüència d'un model de creixement primari i depredador.

Què hi podem fer nosaltres, els catalans, davant el mal govern dels recursos bàsics, causa principal de la crisi actual? De cap manera som ni serem operatius, respectats, reconeguts ni representats formant part de l'Estat espanyol. Sens dubte que per aportar el nostre què necessitem tenir l'eina adequada, el nostre com, el nostre marc referencial, el nostre estat propi.