Opinió

A cremallengües

Els noms nobles o innobles de la llengua d'aquest país

Els inventors d'aquests eufemismes esperen que a còpia de no anomenar la cosa, la cosa desapareixerà

Joan-Lluís Lluís / [email protected]


No puc començar aquesta crònica sense recordar que la transformació del Diari de Balears en Ara Balears ha tingut com a efecte col·lateral la desaparició de Presència de les Illes en el seu format en paper, des de la setmana passada. Es tracta, doncs, de la primera d'aquestes cròniques que no podran ser-hi llegides amb normalitat. Regularment he anat rebent missatges de lectors mallorquins, uns missatges que em produïen una sensació de benestar que trobaré a faltar. Benestar una mica artificial per la sensació de realitat d'un espai lingüístic comú. Com si tot plegat fos normal que un escriptor de la Catalunya Nord escrivís una crònica en un setmanari del Principat de Catalunya per tal que fos llegida, entre altres llocs, a les illes Balears. Em sento, doncs, una mica menys acompanyat i una mica menys connectat a un dels territoris del nostre país que, com quasi tots els altres, pateix agressions frontals i constants contra la llengua catalana. Aquesta llengua que alguns textos oficials del Govern Balear anomenen «otra lengua oficial» com si tinguessin por d'embrutir-se la boca i les mans amb el seu nom. Eufemisme penós, insult real, estupidesa certificada.

I és evident que no és un atzar si el mateix fenomen –no anomenar la llengua– afecta d'altres territoris dels Països Catalans. Començant, és clar, pel ridícul, patètic i vergonyós LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) inventat per algun funcionari zelós del govern d'Aragó. El nom, fa por. El nom, fa fàstic a qui voldria veure morir la llengua. I, és clar, la mateixa cosa passa també al País Valencià. Valencià és un nom bell i noble, molt digne d'anomenar la llengua comuna en una part del territori, però un nom usat sobretot, avui, com a arma ofensiva per fomentar la secessió lingüística i fer miques el català; un nom que ha estat manipulat per l'espanyolisme perquè esdevingui agressiu i excloent. Tot plegat pot fer l'efecte que els inventors d'aquests eufemismes esperen que a còpia de no anomenar la cosa, la cosa desapareixerà. Seria només una forma de pensament màgic aplicat a la incúria intel·lectual i a la mala fe abismal, si aquest pensament màgic no fos acompanyat de mesures de lingüicidi reals, concretes i coordinades des de Madrid.

Curiosament, aquí d'on escric, a la Catalunya Nord, no tenim aquest problema. El nom català és admès sense cap tipus de restricció, ja que els francesos han estat prou hàbils per no necessitar inventar termes grotescos per matar una llengua. Ens fan morir la llengua sense fer escarafalls a l'hora d'anomenar la víctima. A les Illes, a la Franja i al País Valencià encara teniu la llengua i els espanyolistes intenten, per començar, eliminar-ne el nom; a la Catalunya Nord tenim el nom, però la llengua s'està esvanint. Sí, és curiós. I tot plegat recorda la urgència d'aconseguir un parapluja (sí, en rossellonès ho diem així) prou ample perquè tots, d'una manera o d'una altra, puguem aixoplugar-nos-hi ni que sigui una mica. El parapluja, és clar, és una república catalana que pugui tutejar tant la monarquia espanyola com la república francesa per establir-hi lligams amistosos i pactes formals de respecte mutu de les llengües parlades a cada país. Sense això, ens mataran la llengua.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.