Lapao, nova denominació

Ja ha arribat el moment. El català, a Aragó, ja no es diu català: es diu Lapao. Aquesta nova nomenclatura té el mèrit de fer bona l'enigmàtica expressió “modalidades lingüísticas de Aragón” de l'Estatut aragonès del 1982, expressió que va guanyar encara més ambigüitat en la reforma estatutària del 2007, ja que es va ampliar a “lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”. Finalment, el desembre del 2009 es va aprovar una llei de llengües que no millorava gaire res: ni establia la cooficialitat del català ni promovia l'ensenyament en aquesta llengua. Tan sols en deia el nom (sí, català!), permetia que els ciutadans que així ho volguessen el fessen servir a l'administració i poca cosa més. Ara, la reforma aprovada per la coalició PP-PAR ha buidat encara més –cosa que té mèrit– aquesta llei, ja per si mateixa descafeïnada.

Si tot fos una qüestió de noms, rai. El drama és que l'administració aragonesa mai no ha emprès cap política lingüística amb cara i ulls ni quan li ha dit modalitat, ni quan li ha dit llengua i modalitat, ni quan li ha dit català, i és d'esperar que ara que li diu Lapao això no canvie. Aragó no ha fet cap política lingüística i no fer política lingüística també és una política lingüística (i amb unes intencions molt clares). És cert que l'any 1984 es va aconseguir que s'ensenyés el català a les escoles, de manera optativa, gràcies a la tossuderia de José Bada. I d'aleshores ençà, misèria. Aquelles classes eren un bon començament, però calia engegar altres mesures per normalitzar el català, unes mesures que no han arribat mai. Només s'han promogut algunes accions minoritàries: publicar algun llibre en català amb una distribució més que deficitària, un premi literari, un programa d'activitats extraescolars en català (tot això ha estat suprimit recentment per la coalició PP-PAR) i donar permís a certs centres escolars per fer dues assignatures en català.

El resultat de tot plegat, per començar, és que els alumnes no assoleixen uns nivells acceptables de lectoescriptura. No descobreixo la sopa d'all: per aprendre a llegir i escriure una llengua cal practicar-la. Si només s'estudia any rere any com accentuar o com apostrofar però després no existeix l'oportunitat d'accentuar ni d'apostrofar... Però, sens dubte, el pitjor de tot és que aquestes dècades de democràcia no han servit per tallar de soca-rel la diglòssia profunda de les comarques de la Franja, que les noves generacions han heretat i mantingut. Bona part dels parlants estan convençuts que la seua llengua és inferior i que no s'ha de fer servir en cap context formal. I encara rai si la mantenen, perquè a Fraga la llengua que fa servir la gent jove habitualment en les seues interaccions ja no és el català i també hi ha parelles catalanoparlants que han optat per no parlar català als fills.

I ara, què? Després de 30 anys de governs i coalicions de tots colors, de presidents castellanoparlants i catalanoparlants, ha quedat prou palès que l'administració aragonesa no té cap interès per atendre les seues llengües històriques. Arribats fins aquí, només hi ha dues sortides. Per una banda, emprendre una ofensiva judicial, ja que Aragó està incomplint unes quantes lleis: l'article 3 de la Constitució Espanyola, la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, la llei de patrimoni cultural aragonès del 1999 (“el aragonés y el catalán [...] son una riqueza cultural propia y serán especialmente protegidas por la Administración”) i l'Estatut aragonès del 2007, que reclama una llei que regule els drets lingüístics dels parlants, cosa que no fa la llei reformada. I per l'altra, crear una xarxa d'escoles privades en català arreu de la Franja, a l'estil de les Bressoles de la Catalunya del Nord. No serà gens fàcil, però tard o d'hora caldrà començar a posar fil a l'agulla.