Equilibris
“Ara mateix no sabria dir-los qui es posa més nerviós cada cop que parla Duran, si els seus socis de coalició o la resta de partits”
Josep Antoni Duran i Lleida és un bon equilibrista. No em negaran que s'ho ha de ser per fer el que està fent, que és que un dia el xiulin aquí i l'aplaudeixin allà, i que l'endemà l'aplaudeixin aquí i el xiulin allà. Es passeja per aquesta corda fluixa imaginària que va d'un costat a l'altre amb una tranquil·litat admirable, i m'imagino que amb el plaer de saber que als dos costats n'estan pendents. “Amb el que nosaltres donem a l'Estat, en d'altres llocs reben un PER per passar-se un matí o tot el dia al bar”, va dir un bon dia. I es va organitzar un sidral a tot l'Estat. I aquí, vinga a aplaudir. I no em negaran tampoc que s'ha de ser un bon equilibrista per dir això i al mateix temps aparèixer com el polític més ben considerat a les enquestes del CIS, que és el que passava fins fa res. Però ara no. Ara Duran i Lleida no té despistats els d'allà; té despistats els d'aquí. Surt un dia a La Razón i diu que del procés sobiranista en realitat no hi ha res; i al mateix temps que diu que vol una consulta sí o sí, adverteix Mas que ha pactat amb uns socis inestables i que corre el perill d'acabar-los copiant el programa, com si el president patís la síndrome d'Estocolm. Ara mateix jo no sabria dir si quan parla Duran i Lleida, amb aquesta habilitat que té de saber col·locar el titular que vol a cada lloc en funció del consumidor; no sabria dir-los, deia, quina formació posa més nerviosa, si l'oposició o els seus mateixos socis de govern. Jo darrerament només m'he fixat que cada cop que fa declaracions el responen molt més des de la seva pròpia coalició que no pas de la resta de formacions. Només ho constato. Això i que és un bon equilibrista. Tant de bo no caigui.
