La pregunta

Fa dies que tothom es pregunta (valgui la redundància) quina ha de ser la pregunta de la consulta, d'aquesta consulta que probablement no ens deixaran fer. El Consell Assessor per a la Transició Nacional, format per una colla d'experts, té l'encàrrec, entre molts d'altres, de proposar una pregunta concreta, i tot indica que ho farà abans de l'estiu. La secretària general d'ERC, Marta Rovira, ja fa dies que va deixar anar quina faria ella: “Vostè creu que Catalunya ha de ser un estat independent?” I al president Mas –ho va dir un dia en una entrevista en aquest diari– no li va semblar malament. En tot cas, per si de cas hem de fer la consulta d'un dia per l'altre, hauríem d'anar apressant-nos a veure què preguntem exactament. Jo hi vaig donant voltes, i sento cada cop més teories. Que si hem de ser un estat confederat d'Europa que no sé què, que si hem de ser un estat democràtic i social... Ufff. No ho sé. Però cada cop que sento Wert, que veig com reaccionen a Madrid pel fet que Neymar parlés català, que veig com els ministres ens acollonen amb el dèficit fiscal, com ens ofeguen econòmicament i ens dinamiten qualsevol política social, com els preocupa més tramitar ràpidament una iniciativa sobre els toros que no pas sobre l'atur, com els preocupa més que no tinguem banderetes espanyoles als balcons que no pas que no puguem pagar els ajuts a la dependència... Cada cop que veig coses com aquestes tinc clar que en comptes d'una pregunta el que hem de fer és una papereta amb dues propostes i que l'elector marqui la que prefereixi: 1) Vull que Catalunya sigui un estat independent, o 2) Vull continuar com fins ara.