La costa i la llei

Poc que hi va pensar pas el legislador espanyol, fa 25 anys, en la singularitat de la Costa Brava quan va redactar la llei de costes de 1988 que regula els 7.880 km de costa de l'Estat. El seu model, inspirat en costes baixes –de platges llargues i sorrenques– no va tenir en compte la singularitat i diversitat de litorals com el de les terres de Girona, amb costes altes i agrestes on les conques de recs i rieres es recullen vora mar. Tampoc no es tingué en compte, l'estiu de 1988, que en l'ordenació de la costa no es partia de zero i, per tant, era necessari crear una regulació que tingués en compte els usos i necessitats públiques que es troben irremissiblement a la part més baixa de les poblacions costaneres, en zona de domini públic marítim terrestre. Em refereixo al pas i la instal·lació de col·lectors i estacions de bombament per a recollida i tractament i evacuació de les aigües residuals depurades.

Tot plegat comportà, com és prou sabut, que la llei de costes de 1988 tingués greus problemes d'aplicació. Alguns de coneguts i polèmics, com determinats nuclis que per l'aplicació de la norma quedaven absurdament en situació de fora d'ordenació o ocupats per l'Estat. Però d'altres foren més desconeguts i amb conseqüències igualment negatives. En particular aquells que tenen a veure amb la gestió de les aigües residuals i la preservació de la qualitat de les aigües, especialment les de banys. Aquest fou el motiu de la constitució del Consorci de la Costa Brava l'any 1971 i el que ens ha portat ara a treballar de forma conjunta amb tots els alcaldes dels municipis de la Costa Brava per aconseguir que la reforma de la llei de costes respectés en aquest aspecte la singularitat del litoral gironí.

S'ha de dir que al llarg dels darrers 25 anys el Consorci de la Costa Brava ha patit, al costat dels nostres ajuntaments, l'aplicació de la llei de costes i la incomprensió de l'administració general de l'Estat ubicada a Madrid, com és sabut, lluny, molt lluny de la realitat costanera. En aquest context se'ns prohibí que les instal·lacions de tractament d'aigües residuals s'ubiquessin dins de la ribera del mar i dels primers 20 metres des del límit d'aquest. Una previsió del tot lògica en una costa baixa en què aquestes instal·lacions poden ser ubicades a centenars de metres de la costa, però absolutament impossible –per imperatiu de les lleis físiques– en el cas dels àmbits més accidentats de la Costa Brava. El més paradoxal de tot plegat fou que les esmentades instal·lacions –il·legals des de l'entrada en vigor de la llei l'estiu de 1988– havien estat construïdes per la mateixa administració de l'Estat que, un cop traspassades a les administracions catalanes, se'n rentà les mans –costum desgraciat que ens dóna raons per “decidir” acabar-ho.

Malgrat tot, i gràcies a l'esforç conjunt dels nostres alcaldes i el Consorci, hem perseverat i hem aconseguit fer prevaler el seny i invertir aquest greuge històric que afectava gairebé la totalitat dels municipis, des de Portbou fins a Blanes. La nova llei de costes, en vigor des del 31 de maig, incorpora un segon paràgraf a l'article 44.6 que garanteix que les esmentades instal·lacions, quan es trobin ubicades en passejos marítims o altres vials urbans, podran prosseguir, ara ja plenament legalitzades, amb la seva funció essencial de garantir la qualitat de les aigües residuals que retornen al mar. L'esmena Costa Brava, com ens agradarà anomenar-la, permet normalitzar aquesta amagada problemàtica i demostra, un cop més, que la feina conjunta de les institucions gironines amb els seus parlamentaris és clau per afrontar els reptes importants que la gestió d'un espai tan sensible com el litoral requereix.