Opinió

la CRÒNICA

Fortors d'altura

En Michael Corleone sospira a la manera d'Al Pacino, es frega la cara amb les mans i amb aquell posat d'home afligit i la veu rogallosa de qui té els pulmons i l'ànima plens de porqueria, confessa que ha passat la vida intentant escalar socialment per dignificar la família i allunyar-la del potineig criminal dels carrers. A mesura que ho anava aconseguint, però, com més s'anava enfilant a la piràmide econòmica, política, religiosa i social, més putrefacció trobava a l'ambient. Fa uns dies aquest diari publicava un enregistrament relacionat amb la denúncia de Minerva Amador contra Jaume Torramadé i viceversa. La qüestió era, presumptament, la de pactar compensacions econòmiques que apaivaguessin tota aquella erupció escandalosa i que satisfessin totes les parts. Totes, excepte la dels contribuents, és clar. De la transcripció que vam poder llegir, i sense entrar en el fons d'un cas tan anguniós com enverinat, sorprèn la desimboltura amb la qual Josep Maria Amargant, cap de protocol de la Diputació, acomplia la seva funció que, en aquests casos, es veu que consisteix a “tapar merders”, segons les seves paraules. Quina contundència! Quina seguretat en les pròpies forces que són, és clar, les del poder! El dia següent, Amargant declarava a la premsa que se sentia ferit en l'honor, i és fàcil d'entendre. Si fins i tot nosaltres, que ho contemplem des de la distància, notem punxades a l'estómac, com no s'ha de sentir ferit un protagonista tan destacat! També deia que s'havia vulnerat la seva intimitat, i això ja costa més d'acceptar. Parlaven d'afers públics i negociaven, presumptament, sobre pressupostos públics.

És una situació semblant a la de l'Alícia Sánchez-Camacho i el seu cèlebre àpat amb l'exjove de Jordi Pujol a La Camarga. Si la conversa ens interessa no és per tot allò que té de privat –que esborrin, si volen, les confidències sobre boutiques– sinó justament per tot el que afecta la nostra vida col·lectiva que, presumptament, sembla que no és poca cosa. Especialment considerant que l'Alícia exhibeix una gran incontinència verbal donant classes generals de democràcia i que els temes eren entre d'altres i, sempre presumptament, casos de corrupció com el del Pretòria, o el del Palau de la Música, o les proximitats i complicitats amb fiscals i el blanqueig de diners. Aquestes lleus incursions en els secrets de la gestió pública de la classe política que ens manega els pressupostos i la vida són molt estimulants. És com colar-se a l'habitació dels grans, com tastar momentàniament els plaers de l'ascensió social i disposar de l'oportunitat caríssima de compartir els misteris, les confessions i les abnegacions que té la gent de les altes esferes mentre vetlla pel nostre futur col·lectiu. I, també, una de les escasses possibilitats que tenim per confirmar que, a les altures, les propietats de l'aire són les que deia Michael Corleone.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.