Alta velocitat

“Només els espanyols en temps de crisi es llancen a fer noves línies de TGV deficitàries. Probablement amb el temps les hauran de malvendre per ferralla.” Un lector feia aquest comentari a partir de l'anunci per part del govern francès d'aturar, com a mínim durant vint anys, la construcció de noves línies d'alta velocitat. Una decisió que arriba just sis mesos després que els gironins hàgim tingut el plaer d'assaborir i gaudir, amb vint anys de retard, dels beneficis d'aquest servei. Ja és mala sort! Perquè resulta que una conseqüència de la decisió del govern francès és que de moment no es construirà el tram de TGV entre Perpinyà i Montpeller. Ben mirat, és un mal menor, ja que de tren n'hi haurà, però no d'alta velocitat. I és que els francesos ho han tingut clar. Pensen que no s'ho poden permetre. Si no hi ha diners, no hi ha TGV. Per contra, a Espanya han fet just el contrari, ja que s'han dedicat a gastar uns diners que no tenen per construir línies que no porten ningú ni van enlloc. Però amb algunes afortunades excepcions! Perquè resulta que des de principi d'any, amb l'arribada del TGV a Girona i Figueres, hem descobert que sí, que hi ha línies que porten passatgers, i molts. No és només aquests dies d'inici de vacances que veiem els vagons plens. Des de l'entrada en servei ja es va veure que la inversió ha valgut la pena perquè compleix amb un objectiu bàsic, que és que tingui usuaris. Tants, que alguns dies no hi ha ni bitllets. Ens hem acostumat tant a escoltar o llegir que circulen trens buits i que hi ha aeroports nous de trinca sense avions, que ens sembla normal. Però el que és normal és que quan agafem un TGV per anar de Figueres o Girona a Barcelona o a l'inrevés, no ens trobem més sols que la una. Això no passa, però fora de Catalunya, sí. Tot i que és com si no passés ja que del que es tracta és d'anar presumint de ser l'Estat amb la xarxa d'alta velocitat més àmplia del món. I del que no s'adonen és que tal com estan les coses això ja ha deixat de ser motiu d'orgull per passar a ser un símbol de malbaratament. Un malbaratament que passa factura. Però, a diferència de França, aquí ningú no tindrà el valor de dir que no, que hi ha inversions que no ens les podem permetre. Sobretot si després estan infrautilitzades perquè s'han planificat més per interessos polítics que per cobrir necessitats reals.