Opinió

La femella del corb

La cobertura informativa i opinativa de la tragèdia ferroviària esdevinguda prop de Santiago de Compostel·la ha certificat la pràctica desaparició de la paraula “revolt”. És un cas típic de renúncia lèxica per contacte amb la llengua espanyola. En el català que avui es parla, en l'estàndard informal, encara és freqüent l'ús majoritari del castellanisme “curva” per a referir-se a un tram de carretera, de via de ferrocarril o de camí en què hi ha un canvi de direcció. I els intents d'abandonar el castellanisme “curva” s'han abocat en una solució fàcil: la introducció i propagació de la paraula “corba”. Normativament hi ha pocs comentaris a fer, perquè la paraula “corba” és normativa i, tot i que en primera accepció es tracta d'un adjectiu (per exemple: “una línia corba”), també permet, en el lèxic comú, construccions amb funció nominal de l'estil “allà la carretera fa una corba”. L'única observació que hi podríem fer té a veure amb la tendència a usar formes catalanes al màxim de pròximes (en l'escrit i en l'oral) a les formes espanyoles. Aquest mimetisme, de vegades és inevitable pel simple fet que les parelles de paraules (en català i en espanyol) són homòfones o homògrafes, o les dues coses a la vegada, com és el cas de la paraula “tren” o “ferrocarril”, que es pronuncien i s'escriuen igual. Però sovint, el mimetisme és innecessari i respon a la lògica políticament correcta del bilingüisme, entès com la formació d'una tercera llengua caracteritzada per la renúncia al vocabulari i a les estructures sintàctiques pròpies dels català, i pel calc sistemàtic del vocabulari i les estructures sintàctiques pròpies de l'espanyol.

Amb coneixement de causa o no, amb premeditació o no, o per estricta acomodació a la futilesa lingüística imperant, el cas és que (tret d'excepcions) una gran majoria dels informadors i dels opinadors del nostre país han decidit elevar la paraula “corba” a la categoria mediàtica i han deixat agonitzar la paraula “revolt”. A mi, en una època en què hi ha una sensibilitat col·lectiva tan acusada quan es tracta de sortir en defensa dels animals, sobre les selves de l'Amazònia, sobre les restes arqueològiques o sobre els béns immaterials, em desenganya el fet que es pugui deixar morir una (altra) paraula. Les llengües (totes les llengües del món, sense excepció) són objectes delicats, i els catalans ho hauríem de saber bé.

Per sort, la paraula “revolt” no ha mort en el registre literari. L'han usat modernament moltíssim autors locals i traductors al català de grans autors universals. Però correm el risc que la corba depredadora se'ns cruspeixi el registre estàndard en l'últim revolt.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.