Més seny, menys senyera
“Som en un punt que el maximalisme i la intransigència deixen pas a la política de complicitats”
La irrupció de Joaquim Nadal en el món sobiranista (amb el benentès que sobiranisme no és necessàriament independentisme, sinó, estrictament, reivindicació del dret a decidir) pot semblar sorprenent. En el fons, però, aprofundeix la nova línia de moderació formal del procés, que ja ha portat a primera línia noms com el de Joan Rigol, en el Pacte pel Dret a Decidir, o Carles Viver Pi-Sunyer, en el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Com més s'acosta el dia que decidirem, més clau resulta cada pas, cada gest, cada moviment, cada silenci. Tota prudència és poca i cap estirabot recomanable. No és fàcil persuadir l'independentisme més escumós i reactiu, sense el qual, no ho oblidem, avui no seríem on som, ni aniríem cap on anem, que deixi de pressionar obstinadament; no és fàcil entendre que ens cal aixecar el peu de l'accelerador visceral per mirar d'incorporar gent a la nau eixamplant el moviment cap als costats, els marges, els contorns, per fer-lo segurament més heterogeni i menys compacte però més massiu i guanyador. Avui, maximalismes, intransigència i conviccions insubornables deixen pas a la política de complicitats, d'interessos diversos però confluents. És hora d'acceptar que no tindrem estat si hi volem arribar amb tot decidit més enllà de decidir si el volem. La motxilla de la via catalana està carregada de contradiccions que haurem de traginar. No hi ha res irreversible excepte perdre l'oportunitat actual. Al carrer, no podem defallir. Però als despatxos i passadissos, cal caminar endavant amb el cap més que amb el cor, amb més objectius que desitjos. Amb més seny que senyera.
