La Meseta
“El problema no és si el dèficit permès és molt o poc. El problema no és la xifra; és qui la decideix i per què”
Jo no sé de què se sorprèn, el conseller Mas-Colell quan es lamenta que “ha triomfat la Meseta per sobre de la Mediterrània”. I doncs, què es pensava? La Meseta sempre ha triomfat, sobre la resta. I no només ha triomfat ara un cop més anunciant que el límit de dèficit permès per aquest any a Catalunya és de només l'1,58% (cosa que obligarà a una retallada del pressupost de la Generalitat de 2.600 milions d'euros) sinó que ha triomfat, sobretot, deixant clar què passarà a partir de l'any vinent: tots iguals, un 1% del límit de dèficit sense excepcions i cafè per a tothom. L'anunci de Montoro és tota una declaració de principis i tot un advertiment en relació a allò que nosaltres n'hem dit sempre el fet diferencial català, això que ara ja en comencem a dir “el dret a anar-nos-en”. Tothom troba un insult l'anunci fet per Montoro. Doncs jo, què volen que els digui, el que trobo un insult és que a Catalunya hàgim d'estar mesos i mesos sense pressupost i pendents que un bon dia un ministre de Madrid ens comuniqui, públicament i unilateralment, la xifra de dèficit que ens deixa tenir. Que no ens digui en quins criteris es basa, que no sapiguem quina fórmula ha utilitzat, que ens adverteixi que som una comunitat més i que quan nosaltres protestem, a més a més encara ens respongui amb aquell somriure sorneguer que hi posa. M'atreviria a dir que l'1,58% és el que em preocupa menys, posats a fer. El que em preocupa és veure com ara gastarem energies dedicant-nos a protestar contra la xifra quan en realitat el problema no és aquest. El problema és qui la decideix, amb quins criteris i per què. I tots ens ho podem imaginar.
