A la reserva

Els militars a la reserva són com els nens o els borratxos, sempre diuen la veritat. Segurament la veritat que s'empassaven quan estaven en actiu i sabien que els excessos verbals podien costar-los un arrest o la pèrdua de la jubilació. De tots els poders, visibles o invisibles, que fan palanca per pressionar damunt el procés sobiranista català, els militars a la reserva són els que parlen més clar, amb aquella contundència testicular que els manaires uniformats fan servir quan formen files, criden “viva España” o, si s'escau, ordenen obrir foc als escamots d'afusellament. Són tan autèntics, tan sincers, els militars a la reserva, que a algun fins i tot ja se li ha escapat l'advertiment: “Vigili, senyor Mas, que encara acabarà com Companys.”

Passar a la reserva es veu que és alliberador, afluixa les llengües i fa transparents totes les opinions. Però com que ja no els cal enllustrar-se les botes ni alluentar les medalles, el principal maldecap dels militars a la reserva és trobar entreteniments per matar l'avorriment, que sempre és millor que matar l'enemic. Quan ETA encara matava, aquesta era una bona excusa per incendiar les tertúlies amb nostàlgies franquistes i amenaces colpistes. La ferotgia terrorista desfermava també la ferotgia militar i les ganes de treure els tancs al carrer. Ara que el terrorisme basc està afortunadament en retirada, al patriotisme casernari espanyol només li queden els fogots esporàdics al voltant de Gibraltar i el mal humor permanent que els provoca el separatisme català. Tot plegat obre interessants interrogants sobre el futur que entre tots estem planejant. Per exemple, quan siguem independents serà inevitable tenir també un exèrcit propi i, a la llarga, els nostres propis militars a la reserva?