Som i serem; de ‘victus' a ‘invictus'
Una onada groga prendrà avui els carrers i carreteres del país, de nord a sud o de sud a nord, que tant se val. Els prendrà a la crida de l'Assemblea Nacional Catalana, una organització aliena als partits polítics i que de manera transversal vol unir els catalans que creuen que l'única sortida que ens queda com a país és la independència. Però si una cosa ha aconseguit l'ANC és haver elaborar un discurs obert que fa que a la Via Catalana s'hi puguin trobar els que són independentistes de fa temps, els que han patit persecució per ser-ho, amb els que s'hi han tornat darrerament o els que s'hi estan tornant. O, fins i tot, amb els que diuen i justifiquen que no ho són però que aniran a votar, i possiblement molts votaran “sí”. Perquè a la Via Catalana tothom hi és benvingut, perquè sota el seu lema hi cap tothom que vulgui bé a aquest país nostre. Per això aquesta Diada serà un èxit ho vulguin o no reconèixer als altres punts d'Ibèria. Ho serà encara que diguin que hi havia menys gent que l'any passat, que ho diran en un intent de manipular-ho tot. El poble ha posat la directa i el poble té la raó. I per això avui, al marge del temps que faci, seran milions els que sortiran al carrer, encara que no s'hi hagin inscrit, pel que sigui, potser per por, a la Via Catalana per la Independència.
No puc evitar recordar avui el meu pare. Li encantava la política i llegia diaris i escoltava ràdios, però no en parlava. El que pensava, el que sentia, s'expressava quan entonava o xiulava La Santa Espina, la sardana del mestre Morera amb lletra de l'Àngel Guimerà. Era la seva manera de dir-ho, de reivindicar des del seu rol de perdedor d'una guerra a la qual va anar obligat amb la lleva del biberó, que ell era i se sentia català i que ho serem, tant si es vol com si no es vol. Ho he recordat perquè avui seran milions els que se sentiran catalans i que expressaran que ho volen ser amb plenitud. Civilitzadament, preparant el dia de demà, en què els que tinguin feina anirem a treballar, com diuen que van fer el 12 de setembre del 1714. Però sabent que caldrà molta feina i unitat, i una Assemblea que ens empenyi i ens uneixi en allò essencial per passat de ser victus, un poble vençut, a invictus, un poble que es fa gran, que aconsegueix un estat i que nacionalment serà sempre més invicte.
