Opinió

Nacionalisme i racionalisme

Si enaltim el nostre ego col·lectiu amb idees nacionalistes avui, es tracta només d'una arma al servei del nostre raonament

Pocs dies abans de la Via Catalana, Pilar Rahola va escriure: “El 1714 comença a ser explicat, després de tant de temps de confusió, manipulació i ignorància.” Aquesta història que avui, al cap de tres-cents anys, encara forma part del neguit afegit d'uns homes i dones que se senten desgraciats en la seva condició de ciutadans, darrere d'un plet inversemblant entre Catalunya i Espanya. El coneixement dels motius d'aquesta realitat, segons Rahola, augmenta la nostra identitat, paraules que, vistes des d'una altra òptica, segur que es qualificaran d'arguments nacionalistes: interessos partidistes versus interessos socials. És evident que no és el tracte que la Rahola dóna a les seves paraules, que en tot cas la confusió és precisament el nacionalisme espanyol el que l'ha impulsat.

D'altra banda, potser el mateix dia, em vaig trobar casualment amb dos antics amics, persones de llarga trajectòria catalanista quant a pensament i acció, i alhora de tendències genèriques d'esquerres (no confongueu amb Esquerra Republicana). Gent del meu tarannà, que hem servit –penso que amb fidelitat– els principis nacionals i socials com un tot inseparable. La conversa va recaure d'immediat cap a les qüestions d'actualitat. Els meus amics van criticar l'actitud del victimisme català basat en la història com a argument sentimental de mobilització. Sobretot, refusaven la sobrecàrrega de dirigisme en aquesta línia per part del poder català. Fins i tot van fer referència a la semblança dels mètodes que el nacionalisme espanyol ha utilitzat per captar la voluntat dels catalans a la seva causa, impulsant factors primaris, sentiments patriòtics trucats i dogmes contundents. Era evident que els seus raonaments responien a un dels axiomes de l'esquerra clàssica, que critica el nacionalisme com una arma d'explotació dirigida per les classes dirigents i els seus intel·lectuals a enaltir models patris sagrats a favor dels seus interessos i contra la llibertat i el benestar dels ciutadans. Enaltir la nació i la bandera com a bé suprem de la comunitat, encara que això porti fam i atur, és un tema del qual s'ha parlat i escrit molt. Per això l'esquerra ha tingut tradicionalment arrels antinacionalistes. Avui, aquesta realitat ha evolucionat cap a camins molts més sofisticats, de manera que l'explotació es manté en formes a les quals –en aquesta nova versió– la mateixa esquerra no ha sabut respondre. Però això és un altre tema. Amb tot, val una resposta, encara que sigui esquemàtica, sobre l'ús de mètodes exultants de cara a crispar, més que de cara a actuar amb raonaments. En aquest sentit, recordo unes paraules de López Burniol, formulades més o menys en els següents termes: el nacionalisme –deia– sols es justifica en un moment històric concret i transitori, pel que fa a defensar-se d'una situació clarament opressora. El colonialisme en seria un bon exemple. D'altra banda, resulta sempre condemnable quan s'estableix com una forma estable en la democràcia, mantenint partits o grups de pressió renovats, amb vocació d'exercir en nom dels grans sentiments el poder, o, millor dit, el domini dels uns sobre els altres. L'acció neoliberal, en l'actualitat, és un exemple modern d'aquest sentiment nacionalista, reconvertit en dinerista. La falsa distribució dels béns a través d'un mercat lliure que, a la pràctica, ha comportat, contràriament, acumulació de fortunes en poques mans en nom de la llibertat. Una idea substitutòria del nacionalisme explotador clàssic.

Però en la política nacional, aquest no és el cas de Catalunya. I és en aquest sentit que les paraules de Rahola i López Burniol podrien emmarcar l'actual situació. Les ciències que estudien l'ésser humà en les seves faccions íntimes i socials, des de la neurologia fins a la sociologia, estan d'acord que les reaccions espontànies de les persones sobre els fets entren per la via dels sentiments. Els raonaments van depurant el que podrien tenir de desbaratats aquests. En poques paraules, l'enigma, en certs moments, deu ser saber si els sentiments per evolució natural criden al raonament o si el raonament, a la llarga, manté els sentiments. Catalunya ha tingut tres-cents anys per raonar i ho ha fet i ha mantingut el sentiment. Mai ha rebut dels espanyols opositors a les seves llibertats altra resposta que les armes, quan podien, ara amb subterfugis per no respondre a evidents i pacífiques preguntes.

Si enaltim el nostre ego col·lectiu amb idees nacionalistes avui, es tracta només d'una arma al servei del nostre raonament. És una arma pacífica, per guanyar una batalla, per arribar a ser. Per realitzar aquest sentiment d'autogovern raonat, amb xifres comptables, podríem dir. Tant en l'aspecte econòmic com el cultural.

Sánchez Piñol diu que la guerra de Successió no la va guanyar Espanya, sinó Castella. Avui la guerra és l'hegemonia dins les grans regions europees. Els centres de decisió territorial de la Unió seran les grans urbs que durant molts anys tindran encara els tics del propi nacionalisme: Londres, París, Berlín, Milà, tenen les seves seus assegurades. Madrid, al mig d'una meseta quasi desèrtica, té una competència massa forta amb Barcelona dins de la Unió Europea. La guerra de Madrid és contra Barcelona, cap i casal.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.