Adoctrinar

Quan vénen i ens diuen que l'escola catalana d'uns trenta anys ençà ha “adoctrinat” els alumnes i que aquesta és la causa de la pulsió independentista que s'observa en molts joves, tendim a indignar-nos. No sé per què no reconeixem obertament i tranquil·lament que sí. Fins i tot amb un “sí, què passa?” Fixem-nos que quan des d'un ministeri volen corregir-nos l'“anomalia” contraataquen amb una altra forma d'adoctrinament: la d'“espanyolitzar els alumnes catalans”. Deu ser perquè l'escola és sempre doctrinària, com ho és la cèl·lula familiar o qualsevol altra forma gregària.

Quan era petit, una de les assignatures importants es deia “doctrina”. “Fer doctrina”, “anar a doctrina”, era assistir a classe de catecisme. També hi havia la “doctrina” dels llibres d'història: els Reis Catòlics a qui devíem la unitat d'Espanya, i Franco que la garantia. O la dels llibres de literatura “espanyola”, on els escriptors catalans eren reduïts a Jacinto Verdaguer i a Juan Maragall, i encara enmig del pes de Gonzalo de Berceo, del Mío Cid o de Ramiro de Maeztu. Fins i tot els problemes matemàtics adoctrinaven: “Un andarín sale de Zaragoza en dirección a Pamplona. Cuánto tardará en llegar si...” Els “andarines” no optaven mai per camins catalans, o ho feien havent sortit de Saragossa o de Madrid.

Donar èmfasi a Jaume I per sobre d'Alfonso X el Sabio, fer un retallable de Sant Jordi o portar els alumnes al Born és una altra forma d'adoctrinament, és clar. I si la paraula no ens agrada perquè fa missa o antic règim parlarem d'impregnació, que és més o menys el mateix. Sí, què passa? No “adoctrinen”, no “impregnen” les escoles espanyoles o franceses? D'acord, l'escola no és per propagar consignes sinó per fer pensar el nen perquè triï per ell mateix, però què hi podem fer si no tria ser un “andarín”?

Devíem ser molt impermeables a aquella doctrina perquè els adults presents a la Via Catalana o els militants dels partits catalans de dreta o d'esquerra, que en vam ser receptors, per una orella ens va entrar i per l'altra ens va sortir. En canvi, l'actual sembla que s'adapta als escolars perquè quan acaben els estudis i pensen per ells mateixos no s'hi tornen en contra, com seria propi de la joventut rebel, sinó que van a la Via caminant.