El pes del diner per la independència
Insistien l'altre dia que la consulta cal fer-la tant sí com no l'any 2014, perquè, si no fos així, la gent en quedaria farta, i la persona que portava el pes de la conversa durant el dinar insistia que no, que no hi haurà consulta i que, com que no n'hi haurà perquè des d'Espanya mai no deixaran fer-la, el que cal és plantejar-se els següents moviments. I que això ens portava inexorablement cap al 2016. Massa tard, hi insistia la majoria.
Però, el que ara ens sembla molt de temps és un procés que, quan els historiadors l'estudiïn, semblarà molt i molt curt. Qui ho havia de dir tres anys i mig enrere –quan tot just esperàvem aplicar l'Estatut de Catalunya, aquell al qual havien passat el ribot al Congrés– que ara estaríem parlant obertament de fer una consulta per la independència? El signe inequívoc que tot allò vell que en vam dir transició espanyola ja no ens servia va arribar quan, després de reunir-se a la barrera de la taurina plaça de Las Ventas, els jutges del puro constitucional, van dir que aquell Estatut retallat i referendat pel poble català era paper mullat. Ni millores en el finançament ni punyetes. Que la lectura dels pares de la Constitució no era la correcta, que aquí el que hi havia reservat per als catalans era que paguéssim i calléssim, i encara gràcies. Ho recorden? Després va venir la gran manifestació del juliol del 2010 i, amb el temps, la de la Diada del 2012 i la Via Catalana. No ens ho podíem ni imaginar, que tanta gent digués prou i reclamés una consulta. Una consulta per dir que sí, és clar. Però si la consulta ha de ser acceptada i legal, creu-t'ho!, no n'hi haurà, hi insistia el nostre interlocutor. I quan li van fer la pregunta clau va respondre sense dubtar: “Quin serà el moment decisiu per la independència?, quan després de les europees i les municipals, si pot ser amb llistes unitàries, s'hagin fet unes eleccions plebiscitàries el 2016 amb una llista única de tots els que volen el sí i hi hagi 100 diputats al Parlament per la independència.” Llavors, va dir, Espanya s'adonarà que haurà de pactar, perquè, si no, es quedarà amb un deute de més d'un bilió d'euros, i haurà d'acceptar que, si Catalunya ha de pagar la seva part, se li haurà d'obrir la porta del finançament dels primers mesos d'independència i, en definitiva, de la negociació de l'adéu. Així sia.
