Més preguntes que respostes

La darrera Diada ha permès constatar al món que la revolta catalana no és cap broma. La manifestació que va aplegar més d'un milió de persones l'11 de Setembre de l'any passat va caure com un llamp inesperat entre els mitjans de comunicació i l'opinió pública internacional. Òbviament, ni Catalunya és el centre del món –com alguns s'entesten a rebutjar i uns altres a proclamar– ni ningú la considera una qüestió prioritària. Però la gent més informada i, sobretot, els grans centres de decisions se la miren de reüll amb curiositat i fins i tot, segons els casos, amb un cert neguit. La cadena humana d'aquest darrer 11 de Setembre ha confirmat la realitat i, segons com, el “problema”. Exagerar l'interès que ha suscitat és un error d'ingenuïtat; menystenir-la és una distorsió interessada.

Aquesta setmana s'ha fet públic un informe de Kai-Olaf Lang, cap de recerca de l'Institut Alemany de Política i Seguretat, un think-tank que assessora el govern de Berlín i la cancellera Angela Merkel. L'informe traça un retrat molt pròxim a la realitat, certament documentat, encara que de tant en tant caigui en errors puerils, com ara considerar Ciutadans com un partit “format per liberals i intel·lectuals” –com Jordi Cañas o Carina Mejías?–, que “s'ha dedicat a la defensa del bilingüisme i dels drets de ciutadans individuals (en lloc dels drets civils col·lectius)”. Quan Kai-Olaf Lang arriba a l'apartat dedicat a “La UE i la qüestió catalana” afirma: “En cas que Espanya arribés a un punt de no-retorn jurídic intern, en què es perfila la sortida de Catalunya de l'actual estructura estatal, la UE i els Estats membres haurien d'aclarir algunes qüestions: Qui reconeixeria el nou Estat de Catalunya segons el dret internacional? Podria arribar a produir-se una segona constel·lació com a Kosova, una divisió dels membres de la UE pel reconeixement? Com que Catalunya com a Estat independent no seria declarada automàticament successora d'Espanya: De quina organització seria membre? Com caldria actuar en el cas que Catalunya hagués d'adherir-se a la UE com a nou membre que, tanmateix, seguiria implementant el cabal comunitari com fins ara i els ciutadans d'aquest Estat continuarien tenint, probablement, la ciutadania europea? Possiblement, Catalunya mantindria unilateralment l'euro com a moneda de pagament, però seria financerament fràgil i no tindria dret als rescats de la zona euro: En quina situació política, econòmica i financera es trobaria el país? Com es podrien integrar Catalunya i les empreses que hi estan establertes –entre les quals n'hi ha 500 d'alemanyes– sense causar friccions en el mercat interior?”

Queda ben clar que Kai-Olaf Kan, com la majoria d'analistes mínimament seriosos i solvents, planteja més preguntes que respostes. Encara que les constatacions també són ben clares. “Catalunya representa una cinquena part del PIB espanyol i la quarta part de les seves exportacions”, afirma el document. Els catalans mantindrien, “probablement”, la ciutadania europea, i el país conservaria “unilateralment” l'euro com a moneda europea. Encara que Kai-Olaf Kan reconeix que a partir d'aquell moment el nou Estat potser, sempre potser, no tindria dret a rescats, no ha estudiat prou acuradament la situació per saber si li caldria demanar-ne. En tot cas, amb una distribució pactada o imposada del deute públic espanyol, el primer interessat a assegurar la solvència de les finances catalanes seria el mateix Estat espanyol.

L'informe prossegueix encara: “Però si el procés de separació entre Catalunya i Madrid continua endavant i a Catalunya es forma un ferm consens sobiranista durador, aleshores serà molt difícil mantenir la unitat d'Espanya. Si bé la UE hauria de seguir defensant el principi de dret internacional dominant de la integritat territorial dels seus Estats membres, també ha d'estar preparada, políticament i institucionalment, per al cas de la ruptura que s'apropa. Si es donés aquesta situació, aleshores caldria esbrinar els models existents que puguin alleugerir les conseqüències negatives per a tots els implicats. S'hi podria plantejar, per exemple, un model invers al de Xipre: l'illa completa és membre de la UE, però el cabal comunitari només s'aplica en una part del territori; en el cas de secessió, en un primer moment només l'Estat successor reduït continuaria sent membre de la UE, però se seguiria aplicant el dret europeu a tot el territori.”

Una Catalunya independent, doncs, mantindria la moneda única, els catalans continuarien conservant la ciutadania europea i a tot el país s'aplicaria el dret europeu. I no només això, la voluntat dels Estats membres de la UE seria evitar tants problemes com fos possible. Amb la idea que caldria alleugerir les “conseqüències negatives” de la secessió. L'informe va més lluny encara i afirma que la independència “amaga riscos, però també oportunitats” i conclou que cal plantejar-se si no és preferible “una separació negociada a una inestabilitat permanent”. Totes les darreres declaracions de membres de la Comissió obeeixen a pressions espanyoles o a la situació personal de qui les deixa anar. L'any que ve hi ha recanvis a la Comissió. José Manuel Durão Barroso encara no ha aclarit si aspira a continuar com a president. Si ho fa, necessita l'aval espanyol. Potser Joaquín Almunia vol tornar a Espanya. També ha de fer mèrits. Les seves opinions ni són determinants ni definitives. La Unió Europea, com mostra l'informe de Kai-Olaf Lang, és una enorme estructura que busca més alleugerir problemes que crear-ne de nous.