No a la independència

S'aixeca el teló. Catalunya independent? Quina barbaritat! Que no anem prou bé com estem ara? Som una comunitat autònoma i no una simple regió, què més volem? No arribem a la categoria superior de la nació perquè ho és Espanya i la Constitució ho avala. Cal ser escrupolosos amb la legalitat vigent atenent-nos a la carta magna que vàrem votar i que ens marca l'horitzó a seguir. Hem d'estar orgullosos de formar part d'un dels grans països europeus com és Espanya que, a més a més, té un únic i gran idioma parlat per molts milions de persones en diferents continents. Val la pena oferir glòries a la gran nació de la qual som part indissoluble des de fa moltíssims segles. És el que ja està fent la comunitat veïna que parla un dialecte ancestral com és el valencià.

Compte, que romanem immergits en el nostre petit territori i no hi veiem més enllà del nas. En canvi, fora del nostre esquifit entorn, concretament en l'ampli àmbit espanyol, tenim l'exemple d'insignes personatges polítics amb idees clares i altesa de mires en els quals convé que ens emmirallem i ens adonem que ens movem en un cercle tancat. No diré noms per no ofendre la seva acreditada humilitat. Què me'n dieu d'un autèntic estadista d'altíssim nivell internacional que ens recorda veritats incontrovertibles com l'existència de l'única nació espanyola. O un altre, que és far i guia del genuí progressisme quan, pel bé de tots, va passar el ribot pel text d'un Estatut que vam tenir la gosadia que traspassés límits no permesos. Ambdós parlen des del seu gran nivell intel·lectual i des de l'autoritat moral o ètica que es poden atribuir amb tota la raó del món. En efecte, exhibeixen una esplèndida lucidesa, una total absència de prejudicis de cap mena i un evident sentit democràtic. Amb aquest valuós bagatge previ poden analitzar perfectament qualsevol tema polític. Algunes d'aquestes qüestions en són tan, d'importants, que, fins i tot, entren en el terreny del sagrat: la unitat d'Espanya i la Constitució. I ens atrevim a posar-les en qüestió! Estem jugant amb foc.

Que no veiem que tant l'assenyada dreta (PP) com l'excelsa esquerra (PSOE) ens assenyalen el camí correcte i el que ens pertoca és seguir-lo? A més a més es constata que lògicament els dos personatges tenen milions de seguidors en els seus partits i arreu. Per què ens entossudim a voler ser l'anomalia errònia que, naturalment, destorba? Bé, encara sort que hi ha eximis catalans dels dos grans partits espanyols que comparteixen aquesta visió per la qual advoco. Per cert, ¿per què encara hi ha partits polítics d'estricta obediència catalana sense lligams directes amb la política que té el seu centre i el seu referent a la capital del Regne, una de les grans ciutats del món mundial, capdavantera i reflex del país que representa? Com pot ser que, recentment, l'aeroport del Prat s'hagi atrevit a avantatjar Barajas? Francament in-to-le-ra-ble.

És de lamentar, però, l'esquerda que s'ha obert en el necessari centralisme de l'Estat. Parlo de l'esbojarrada idea (nascuda aquí!) d'introduir el federalisme. I el pitjor del cas és que el corresponent partit central s'hi ha adherit entusiàsticament. Si s'hi afegeix (Déu no ho vulgui) el partit de govern, llavors seria un inquietant senyal que la gran nació espanyola entra en decadència. No i no. Tots ben units i ben compactes amb mentalitat i amb parla uniformes i així Espanya serà més forta i marcarà època a Europa i al món. S'acaba l'obra i s'abaixa el teló... Visca Catalunya lliure!