Pastoral i compromís polític

La celebració de la Diada d'enguany va tenir la virtut de despertar les campanes, trencant el vell prejudici segons el qual l'Església no ha de ficar-se en política. Encara hi ha qui ho sosté. I resulta que, si una cosa ha fet sempre l'Església, entesa com a institució, és política. I no precisament al servei del poble, sinó del poder. A favor de l'ordre establert. Fins i tot en els casos en què l'ordre establert és un desordre descaradament obert. Sentir repicar les campanes va ser una de les coses més plaents de la Diada. El missatge no podia ser més clar: tota pastoral és política. I com més profètica, més conflictiva. No estem parlant de política partidista, sinó de compromís polític. El nostre compromís és en favor de la justícia i de la pau. En aquest sentit, és impossible mantenir-se equidistant de tots els partits. La qual cosa no és el mateix que prendre partit. Ben al contrari: és prendre partit per la denúncia del partit que calgui. No tots defensen el bé comú de la mateixa manera. Alguns fins i tot l'ignoren. D'aquí ve que la neutralitat sigui impossible. Ningú, que es tingui per cristià, es pot rentar les mans ni mirar cap a una altra banda quan impera la injustícia. La fe cristiana o és històrica o no és fe. A nosaltres se'ns demanaran comptes de la crisi i de les seves seqüeles. De la corrupció política i les seves conseqüències. La pastoral de braços plegats és una pastoral còmplice de la corrupció imperant.

Les aspiracions sobiranistes ja han tingut, doncs, una primera virtut: han despertat les campanes. I amb elles, el concepte d'Església local. Aquest concepte es va enfosquir amb la política dels nomenaments de bisbes. Bisbes de parla catalana i esperit universal, tributari del magisteri eclesial i de la Conferència Episcopal Espanyola. L'Església local o és massa petita o els va gran. Fins que no han sonat les campanes, les esglésies locals catalanes no han tingut veu pròpia.

Al revés del bisbe Casaldàliga, al qual la causa indígena l'ha fet més català. Les tribus prohibides, diu, m'han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu. O la seva dissortada pàtria, per dir-ho amb les paraules de l'Espriu. El fet de ser català, confessa, m'ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m'ha ajudat a no caure en l'imperialisme cultural. Diria que als nostres bisbes els ha succeït el mateix, però al revés: el fet de ser catalans els ha empès a refugiar-se en l'imperialisme cultural espanyol. No fos cas que els titllessin de catalanistes. O el que és pitjor: de separatistes. I això els separa del poble que tenen encomanat. Alhora que els preserva del que el poble català els pugui encomanar. Trobo que per no ficar-se en política, s'han ficat en un embolic políticament insoluble. Ja haurien de saber que, des de sempre, els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites.

Afortunadament, avui disposem d'una “teologia política”, que gaudeix d'un reconeixement cada vegada més ampli. Es tracta de la teologia de Joan-Baptista Metz, teòleg alemany, deixeble de Karl Rhaner. La seva teologia no pretén polititzar l'Església (que, d'altra banda, ja ho està), sinó que pretén cristianitzar la política de l'Església i el compromís polític dels cristians. Aplicat a Catalunya, el compromís no difereix del que assumeixen els missioners, com el bisbe Pere al Brasil. La seva prelatura abraça una àrea de 150.000 quilòmetres quadrats; és igual de gran que tot Catalunya. I només disposa d'un bisbe. Des del primer moment va haver de plantar cara als latifundistes i a la cobdícia de les grans empreses, que compten amb el favor fiscal de la política econòmica del país. Els primers habitants de la regió són els indis, les primeres víctimes. A la prelatura hi ha tres tribus diferents: els karajà, els xavante i els tapirapé. Després vénen els posseiros o petits agricultors sense terra pròpia, etcètera. A tot això cal afegir-hi la immigració interna. Com es fa per evangelitzar aquest trencaclosques humà, tan maltractat i tanmateix no menys noble que el més noble? Doncs fent-se com ells, vivint amb ells, servint-los en les seves necessitats. I sobretot lluitant amb ells contra els seus explotadors. I cercant la complicitat de les altres esglésies del Brasil. La unió indígena és la força indígena. És així com el bisbe Pere ha contribuït a fer-los sortir de la seva pobresa, ensenyant-los a viure com a fills de Déu i com a germans. Actualment, els tapirapé ja tenen la seva catedral, una barraca on preguen i canten. Viuen cristianament, però com a tapirapés. No entenc que nosaltres haguem de viure cristianament com a espanyols. A compte del partit més corrupte del panorama. I també el més beneït pels bisbes i cardenals espanyols. Francament, no estem fent la millor pastoral.