A peu per la Via

Ha passat amb el periple literari de l'Odissea, el pas dels Alps per Hanníbal, la ruta de la seda o els viatges de Colom, posem per cas. A escala menor i local, l'escenari de la gesta col·lectiva de la Via Catalana per força havia d'acabar excitant iniciatives solitàries de caràcter més o menys èpic, esportiu o periodístic. Aquest columnista tenia constància d'un projecte mig terrassenc, mig farnesenc. Es tractava de recórrer a peu els quatre-cents quilòmetres de la cadena i parlar amb els escolars de cada població per aprofundir sobre alguns aspectes de llengua, cultura i país. Però el cas és que un periodista de Campdevànol s'hi ha avançat i ja està cremant etapes de la gran caminada. Ens en parlava fa poc aquest diari. Es diu J.M. Sebastian, va equipat amb un pal que li va regalar no sé qui de l'Índia, un carregament de tabac (descartem, doncs, el propòsit esportiu) i una bandera blanca per deixar constància que “les seves dues utopies són la pau i no tenir cap causa”. Ens informa que anirà passant pels pobles encadenats i que ho aprofitarà per parlar amb la gent. Aquest nou deixeble de l'Espinàs ha fet de reporter de carrer durant anys, amb algunes exclusives de considerable èxit. Segur, doncs, que el nas el durà a fets i personatges insòlits al llarg de la caminada. Ja ho llegirem en el futur llibre. Però calia el toc misticista? Per què barrejar l'alegre i cívica Via Catalana amb una referència a la pau, precisament? Si li fa tanta gràcia suggerir-la, no seria millor que arribat a prop de Girona enfilés el camí de Santiago i fes una marrada per Quijorna? Bandera blanca al vent, podria meditar amb els qui van muntar-hi una parada de banderes feixistes i nazis a l'escola del poble. O per Tordesillas. Allà, cada any, un exèrcit de valents pelen un toro indefens a llançades. Potser els agradaria rebre un curiós ciutadà que al seu pal no hi posa cap punta de ferro, sinó que, cloc, xac-xac, cloc, només el té per anar acompanyant el pas. Pel que fa a la segona utopia apuntada, bé, admetem-ho, sempre hi haurà qui pensarà que la proesa no és aplegar a la mateixa hora i linealment dos milions de persones, compartint un anhel, sinó això altre: recórrer després els mateixos quatre-cents quilòmetres en solitari, anar-hi anant, ben ample. I sense causes de cap mena, en efecte.