Coses sagrades

A Casablanca, al Rick's Cafè, uns oficials alemanys entonen amb entusiasme un himne patriòtic. Són lluny de casa i el seu país és una bèstia grossa i poderosa que els omple d'orgull i arrogància. I aleshores, ja saben, amb el beneplàcit del nostre Rick, l'admirable Victor Laszlo s'aproxima a l'orquestra i els anima a envestir la Marsellesa, i el públic, majoritàriament de l'exili francès, s'hi afegeix i l'emoció s'encomana, i la cançó creix i s'imposa, i els cantaires nazis s'han d'empassar, a la vegada, l'himne i l'arrogància. On és el nacionalisme en l'escena? Quin dels partidaris d'una o altra cançó és víctima d'aquesta pulsió primitiva que s'atribueix als independentistes? Només els nazis? Els francesos, amb el país ocupat, els ulls plens de llàgrimes i alçant la veu fins a escanyar-se, només pensen en allò del contracte polític dels ciutadans lliures i etcètera? És tan obvi que no, que fa cosa haver-ho d'escriure.

Això que s'anomena nacionalisme, d'una o altra forma, amb un o altre rostre, ho ocupa tot. L'experimenta el que pensa que ha nascut en una terra elegida per Déu i el que presumeix de viure en un indret en el qual, afortunadament, les divinitats no han parat esment. El que s'arrapa rabiüdament a unes identitats tancades i excloents i el que diu que estima el seu país justament perquè és obert i acollidor. El que parla de lleis aprovades i el que parla de drets naturals. L'ocupant, i l'ocupat, el god bless America i el Cuba: patria o muerte. La d'avui és una jornada perfecta per adonar-nos que el nacionalisme, com l'aire, és present arreu i que l'única cosa que canvia són les seves propietats. Vostè és nacionalista com els nazis o com els de la Marsellesa?

Fa uns dies, a la ràdio, el ciutadà Rivera oposava el seu civisme constitucional al patriotisme identitari dels que ens vam donar la mà l'11 de setembre. Realment no s'ha adonat que la seva és una croada molt més emocional i molt més obsessivament identitària que la nostra? A què es deuria si no la defensa del toros? I les pantalles gegants per contemplar les glòries esportives de la selecció espanyola? I sobretot, aquesta fixació per la unitat, que és, justament, el tret identitari més destacat del nacionalisme espanyol. Per Barcelona hi transitaran els hereus de Cánovas del Castillo, que deia que “España es obra de Dios o de la naturaleza, pero no de los hombres”, i també els que, bé fent el modern i invocant Habermas o fent de fatxa barroer i intimidador, noten a l'estómac la veueta dels vells falangistes proclamant allò de “una unidad de destino y una realidad distinta y superior”. Som criatures gregàries, forgem la nostra identitat amb els estímuls que ens circumden i la pertinença a una comunitat ens construeix tant si és de forma essencialista i immutable com dinàmica i canviant. Tots, però, experimentem aquesta pulsió que des de la política és tan temptadorament manipulable. La diferència no rau a ser nacionalista o no, sinó a entonar himnes nazis o cançons que proclamen la llibertat, la solidaritat i la igualtat.