‘Quo vadis', PSC?

La darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), més enllà dels grans titulars relatius a qui guanyaria les eleccions i quin partit puja o baixa, ofereix una sèrie enorme de xifres que conviden a la reflexió. Suposo que les cuines dels partits ja hi estan treballant a tota màquina, de la mateixa manera que les han treballat molts politòlegs i especialistes. Des del meu punt de vista, una de les dades més rellevants de l'enquesta és que un 8% de votants del PSC afirmin que votaran ERC en les properes eleccions. És, de fet, la principal fuga de vot socialista cap a un altre partit i confirma la meva percepció que el sorpasso dels republicans sobre els socialistes de les darreres eleccions no va ser un fet puntual, sinó que és un canvi estructural. L'esquerra catalana ja no és el PSC; és Esquerra, i per això aglutinarà cada vegada més el vot moderat de centreesquerra. A banda de la marxa de votants cap a Esquerra, a escala global el PSC té una fuga de vot cap als partits partidaris de la consulta d'un 17%, mentre que el traspàs de vot envers els partits unionistes no supera el 6%.

Aquestes dades em van recordar el comportament electoral socialista en els comicis al Parlament de Catalunya del passat 25 de novembre al districte on visc, Sarrià-Sant Gervasi. És aquest un districte amb unes tendències electorals particulars; hi ha un vot majoritari sobiranista però els partits unionistes durs hi obtenen un bon resultat. En aquest sentit, la suma de vots a CiU, ERC i CUP va superar el 55% dels vots, però la suma dels sufragis a PP i C's va obtenir un gens menyspreable 30%.

Ara bé, la dada cridanera del 25-N en aquest districte és el resultat que va obtenir el PSC: només va recollir un 4,6% dels vots. Vull recordar que amb aquest percentatge no s'obté representació municipal. Malgrat els tòpics, aquest no és un resultat habitual d'aquest partit en aquest districte. Per exemple, en les eleccions autonòmiques del 2003, que van dur Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat, el PSC hi va obtenir un 16,1% dels vots, i quatre anys abans n'hi havia tret un 20,8%. Treure un 4,6% dels vots hauria de ser inacceptable per a un partit que, fa no gaire temps, governava totes les institucions, des de l'Ajuntament de Barcelona fins a la presidència del govern espanyol.

Què indiquen aquestes dades? En primer lloc, que la pèrdua de vot del PSC no va cap a partits defensors de la unitat d'Espanya, sinó cap a partits sobiranistes. En conseqüència, la posició dura de Pere Navarro de validar únicament una consulta legal no tamponarà aquesta hemorràgia de vots. Com que també es percep una fuga de vots cap als partits unionistes durs, el discurs oficialista tampoc no és creïble i molts votants socialistes busquen el recer intransigent que ofereix el PP i C's. Mala peça al teler.

No és l'objectiu d'aquest article dir què hauria de fer el PSC per refer-se electoralment i recuperar la posició central que havia tingut. De fet, encara que volgués no ho podria dir, perquè no veig com seria possible. Només constato la davallada inevitable del PSC i el seu lliscament cap a la marginalitat política. Veig un paral·lelisme amb UDC: del tot al no-res en pocs anys. Un darrer apunt, que potser ho explica tot: l'únic partit que no ha donat suport a la Via Catalana ni tampoc a la manifestació del 12 d'octubre és el PSC. Això, que podria ser una virtut, a hores d'ara equival a la inhibició del terreny de joc.