Civilitzant Espanya

L'espanyolisme és no democràtic, massa sovint violent, de caire totalitari i gens igualitari. Ara, gràcies a la demanda reivindicativa pel dret a decidir, s'estan acostumant a veure que, vulguin o no vulguin, han de conviure amb la democràcia, han d'acceptar l'impuls popular de la gent, la mobilització del poble en el sentit més ampli. Des de finals del segle XIX i al llarg del XX, des de tots els rengles de pensament de la política, periodisme, història o sociologia hom accepta el nacionalisme català com un factor de modernització; qui en fou el seu màxim estudiós, l'historiador castellà Vicente Cacho-Viu, destaca aquest tret de forma molt destacada fins a l'esclat de la guerra civil de 1936-39.

Després del franquisme l'allau d'autonomies, la descentralització, era per frenar Catalunya i el País Basc, el problema érem nosaltres. Des de la restauració monàrquica, per aigualir-nos, es va resoldre fer el cafè per a tots; els beneficiats n'han estat tots els ciutadans. Així fou fins que la desmesurada voracitat de Madrid i els polítics espanyols corruptes en la luxúria i el luxe, i els seus peons a províncies, van embogir dins una bombolla de creixement fins a la fallida. Parasitaris de tot l'Estat l'han arruïnat. Hem de civilitzar PP i PSOE de la mateixa manera. Per no parlar de grups de dreta extrema, de tendència filofeixista, els qui van fer teatre al Parlament de Catalunya per no haver de votar contra del nazisme i el franquisme. Es donà el cas que fins i tot un líder ciutadà, en un mitjà públic, va rebutjar, amb excuses, condemnar l'execució del president Companys just el dia que feia 73 anys del seu assassinat.

A mitjan dels VUITANTA de la passada centúria els qui s'autoatorgaven la dita Transició van reunir-se a Toledo citant periodistes i algun analista. Van oblidar-se del pes clau de Catalunya i dels seus periodistes i analistes i, per complir l'expedient, van convidar a corre-cuita l'historiador Josep Termes, qui diverses vegades va explicar aquest fet. Tot havia de ser com un vals vienès entre els franquistes reconvertits en demòcrates, PSOE i un Carrillo passavolant. Als periodistes i analistes assistents els volien d'escrivans al seu servei. Dignament no s'hi van prestar, els fets es jutgen i interpreten, no es dicten. Després d'hores d'autobombo pel passat paper polític, al vespre a l'hora del cafè i la copa, es va parlar del problema d'Euskadi, fins que Felipe González, en el futur acusat de ser la X del GAL, el terrorisme de l'Estat, va dir: “Dejaos de Euskadi, que es un problema de orden público, el problema es Cataluña.”

Amb Catalunya tenen un problema que no saben com encarar. Si mobilitzen l'espanyolisme nostàlgic i dretà els apareixen franquistes i feixistes, com aquests dies, un descrèdit, que va de punta a punta d'Europa. Si usen la bel·ligerància del Ministeri d'Exteriors contra el sobiranisme, a Anglaterra es freguen les mans pel cas de Gibraltar i en mitjans internacionals arruguen el front amb preocupació. A Espanya cada cop hi ha més gent, fora del fanatisme exaltat, que tot i ser unionista se sent cada dia més incòmoda davant una intransigència no democràtica. El problema més insoluble el tenen a Catalunya no amb els sobiranistes –aquests creixen dia a dia i no fan cas de les crides a la por–, sinó amb els mateixos unionistes que veuen com des de Madrid res volen arreglar en finançament i conceptes democràtics. Fins i tot a ofertes ben lleugeres llancen els xacals contra els seus manats. Cas Camacho. Catalunya els planta cara des del carrer i la gent, des del govern, i més profund, des dels valors democràtics. Els ajudem malgrat ells mateixos, els ajudem a viure en la via de la civilitat.