Protocol

Podríem dir, per fer una frase, que el protocol és la política dels pobres. O que quan menys poder es té, més necessari és el protocol. Josep Tarradellas ho va entendre així. No manava res, era “el que el president Suárez volia que fos” –segons ha revelat el periodista Fernando Onega, que hi era–, i per compensar-ho va explotar a fons la seva estatura de gegant i va obligar a posar-se corbata els membres del seu govern i tothom que l'anava a veure. Un dia Xirinachs s'hi va personar amb l'anorac i Tarradellas li va dir que el passés a veure quan hagués tornat de l'excursió. Només va transigir amb els jerseis de coll alt d'Antoni Gutiérrez Díaz, pel respecte que tenia al líder del PSUC i perquè una de les grandeses del protocol és de tant en tant poder-se'l saltar.

Jordi Pujol ja va estar emparat per l'Estatut, però com que va ser el primer a adonar-se que amb aquell paper no es podia anar a Espanya massa lluny va fer viatges al Japó, a la Xina i a Amèrica amb cinquanta cotxes negres de seguici, i quan la gent el veia arribar tan decidit corria a treure les estores vermelles i la guàrdia de gala. Santiago Rusiñol deia que els militars amb medalles li recordaven les botigues de poc gènere, que tot ho posen a l'aparador. Nosaltres, escassos de mercaderia política, hem hagut d'exhibir molta quincalla per fer-nos respectar.

Vam voler un segon Estatut per acumular més gènere i des de llavors els proveïdors, amb seu central a Madrid no han fet res més que escatimar-nos-el. I quan ens aferràvem de nou al protocol, també el protocol ens és negat, o ens el fan mendicar fins a l'últim moment, humiliació desconeguda fins ara. El president de la Generalitat no pot anar aquí, no pot presidir allò, no pot donar la benvinguda a gent que semblaria que són els seus amfitrions. No ens volen ni la imatge.

El PSC fa en aquesta història molta pena. Tant com han ponderat sempre Tarradellas –per fer la guitza a Pujol, és clar– i ara troben que el president Mas està obsedit per “un joc de cadires”. Potser ignoren que la meitat del que hem dit en aquest article és fals. El protocol no és un element de fer bonic, no és la política dels pobres ni és bijuteria, sinó que és la pedra preciosa del poder. Per això tots els països el mimen tant, per això no volen que l'exercim.