Ai, fillus

L'altre dia, en un article, vaig deixar anar l'expressió “ai, fillus”, i alguns lectors hi han reaccionat dient-me que l'havien sentit de petits o que no l'havien sentit mai de la vida. Jo havia escrit “ai, fillus”, sense marques ni subratllats, i el corrector m'ho va deixar en “ai, fillus” perquè es veu que no hi ha cap diccionari que registri la paraula –ni l'Alcover, que les sap totes–, i d'alguna manera s'ha de fer evident la reserva dels filòlegs. Els diccionaris tenen coses rares. Accepten carrera per dir cursa, admeten registrar per voler dir escorcollar, inclou estanteria per dir prestatgeria (si prestatgeria ve de prestatge, on són els estantes de les estanteries?), i en canvi s'espanten amb aquest vocatiu que ja es veu que per la terminació en us ens emparenta amb el llatí més que cap altra paraula. El més cèlebre “ai, fillus” el va pronunciar Juli Cèsar després que Brutus li clavés l'última punyalada: Tu quoque fili mi? No va dir ben bé fillus ni filius, perquè el mandatari, que a més a més va ser l'autor dels textos que ens van servir per aprendre llatí al batxillerat, va respectar les declinacions fins a la mort.

Jo la vaig aprendre de la meva àvia Angelina, que la usava sovint. La deia, semblantment a Juli Cèsar, quan era objecte d'una molèstia –una mosca vironera empipadora, un nét que li feia la guitza–, però sobretot com a exteriorització d'un plaer o d'una cosa pràctica. A l'hivern: “Em posaré l'abric, i ai, fillus.” A l'estiu: “Obrirem aquesta porta i aquesta altra perquè passi l'aire, i ai, fillus.” A l'hora de berenar: “Una llesca de pa amb oli i sucre, i ai, fillus.” A la cuina, en els anys d'escassedat de carn: “Cuinaré unes patates vídues, i ai, fillus.” Com que jo no sabia res de l'escassedat i ella era vídua, em pensava que feia els estofats d'aquella manera en honor seu. També deia: “Em fas veure la padrina.” Com que ella era la meva padrina, jo repetia l'expressió i me la quedava mirant. “Ai, fillus, que ets pesat.”

Em sembla que si entréssim a fons en els textos de Ruyra, Apel·les Mestres o Rusiñol, algun ai, fillus trobaríem. No ho sé. Dimecres era a l'Institut d'Estudis Catalans, que té una seu on no hi ha cap porta que ajusti i tot són corrents d'aire, i pensava que a la institució que fa el nostre diccionari li entren i li surten les paraules d'una manera ben curiosa. La iaia no va dir mai estanteria.