Opinió

arc voltaic

Viu

Sempre m'havia considerat poc ambiciós. Em semblava que no demanava gaires coses a la vida. No he perseguit càrrecs, ni diners, ni tan sols no m'ha importat caure bé a la gent que es torna perillosa quan no li rius les gràcies. Sempre n'havia tingut prou amb mi mateix per ser feliç. Sortia a caminar per la ciutat, o quedava amb un amic, i la vida ja em semblava collonuda. En general, les fal·leres de la gent em semblaven accessòries, gairebé incomprensibles. No tinc cotxe ni he tingut mai l'obsessió de comprar roba. Viatjar, aquesta mania que hi ha per anar a tot arreu i per fer una fotografia rere una altra, mai no m'havia tret la son. He estat a uns quants països igual que he menjat a uns quants bons restaurants, però això no m'ha fet sentir especialment viu. Jo em sentia viu tornant de Santa Maria del Mar a casa a peu, entrada la matinada, quan els carrers semblaven meus. Em sentia viu amb la meva independència i amb la meva força per nedar contra corrent, quan ho necessitava. Recordo que vaig tenir una parella molt activa: quan arribàvem a casa després d'un cap de setmana fora, m'agenollava davant de la porta del pis amb una bossa de tomàquets a la mà i deia: li podem demanar res més, al món? La cosa no va funcionar, en part, perquè jo sóc contemplatiu i ella volia anar de safari a l'Àfrica. Ara, resulta que des de fa un any, pràcticament no puc caminar. Dono alguna volta pel barri, vaig a la piscina i de tant en tant parlo amb un amic que passa pel costat de casa. A mesura que per un motiu o altre veig que no acabo de fer net no sols perdo la paciència, també em faig preguntes cada dia més sinistres. La televisió va plena de discursos sobre la capacitat de ser feliç de la gent que té dolor o minusvalideses. En principi no m'enfronto a res definitiu, i ja sé que això que ara escriuré és una arrogància tan vulgar i infantil que no pot ser presa com a exemple. Però quan hi penso no veig clar com, arribat el cas, aquests discursos em convencerien; igual que quan estava bé no em convencien els motius que fan que la majoria de gent se senti viva. I sí, ja sé que davant les putades que et poden arribar a passar, el meu mal fa riure.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.