Qui mana a can Ribot?

“Qui mana a can Ribot, l'amo o el porc?” És una de tantes dites catalanes que, per desgràcia, es van perdent. Qui mana –ens diu el refrany–, el propietari o l'animal domèstic? La resposta és obvia, però en determinades circumstàncies, l'amo de can Ribot es deixa manar, de manera inversa a la que correspondria. La pregunta l'aplico per compte meu al poder polític i al financer. Qui mana més a l'Estat espanyol, el govern o els grans executius dels bancs i de les grans empreses? Vaig treballar 23 anys en un banc, de manera que la paraula porc no té cap caràcter ofensiu. El papa Francesc va dir el mateix que la dita catalana, però en forma d'afirmació i amb un contingut més substancial: el diner ha d'estar al servei de la gent, no per governar-la.

El fet és que, des del meu punt de vista, a l'Estat espanyol la força política d'Emilio Botín, president del Santander, o de Francisco González, president del BBVA, per posar-ne dos exemples, són iguals o superiors a la de Mariano Rajoy. Unes trucades telefòniques o unes gestions personals dels dos financers poden aconseguir que baixi la prima de risc del deute exterior espanyol, o a la inversa, que s'encareixi. L'evolució positiva o negativa sobre la marxa de l'economia espanyola pot influenciar la política de compra o venda dels valors espanyols i, consegüentment, l'alça o la baixa de les cotitzacions a la borsa. L'opinió d'executius de primer nivell mundial, ben informats, pot permetre guanyar diners. Una informació insinuada 24 hores abans de fer-se oficial pot permetre una compra o venda d'aquest valors amb plusvàlues. Aquesta operació podria ser delictiva si es pogués provar. Un governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio, va anar a la presó per una d'aquestes operacions. En resum, els grans financers tenen una influència a curt termini sobre el mercat. El govern pot compensar aquests favors, amb d'altres que estan dintre de les seves competències. El Banc d'Espanya no va piular, el 1984, quan el Santander havia acumulat unes pèrdues en les seves inversions a Amèrica, unes xifres superiors als seus fons propis, segons informava el Financial Times. Altres bancs, en les mateixes circumstàncies, van ser guillotinats i humiliats. El banc de les tres lletres –BBVA– va veure com el més petit de tots –l'A d'Argentaria– prenia el control del grup en morir Pedro de Toledo –Vizcaya–, líder i artífex de la fusió, i després que Ibarra i l'equip del Bilbao –la B– es van veure obligats a explicar a Francisco González algunes malifetes que havien fet, sota secret de confessió, i que González va córrer a donar a conèixer a l'autoritat monetària. González era amic de José M. Aznar i havia estat nomenat per aquest en el que aleshores era un banc de capital públic majoritari –Banc Exterior d'Espanya-Argentària.

Agradi o no agradi a l'amo, és aquest qui ha de manar. Durant la dictadura manava en Franco i en democràcia, el govern espanyol es distingeix per mala gestió i discriminatòria. El Banc d'Espanya tampoc no s'hi ha lluït gaire o, més ben dit, gens, en el procés de transformació o de quasiliquidació de les caixes.

Qui mana a can Ribot? Hi ha algú que sàpiga el que fa?