L'Estatut del 1979, l'oportunitat perduda

La Transició política espanyola se'ns presenta als catalans com un modern joc d'ordinador en el qual cal anar passant pantalles. Si bé aconseguim creuar amb èxit el llindar de cada porta, a cada bugada perdem un llençol. D'aquí ens vindran els mals
futurs i, finalment, el procés polític que vivim.

Un cop els polítics de Catalunya han contribuït a substituir les velles estructures jurídiques de l'estat franquista per unes
de noves, el país es prepara per bastir el seu marc jurídic. La recuperació de l'Estatut manllevat és el nou objectiu.

Ja la primavera del 1978 alguns polítics catalans reunits a Madrid insten que es comenci a redactar el text estatutari, per presentar-lo al Congrés immediatament després de l'entrada en vigor de la Constitució. Els catalans competien amb els bascos per ser els primers. Si els bascos assolien primer un acord
amb l'Estat, l'aprovació de
la proposta catalana podria
arribar a endarrerir-se.

El 3 de juliol del 1978 es reuneixen al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona els parlamentaris que impulsen l'Estatut. D'aquí neix la Comissió dels Vint, integrada per diputats i senadors catalans, i encarregada d'elaborar la llei catalana. Entre aquests hi ha tres polítics que han participat activament en l'elaboració de la Constitució: Miquel Roca i Junyent, Jordi Solé Tura i Eduard Martín. L'objectiu és garantir que el projecte estatutari s'adaptarà el màxim al marc juridicopolític establert per la Constitució.

La Comissió es reuneix per primer cop l'1 d'agost al Saló de Cròniques de l'ajuntament de Barcelona, perquè segons explica Jordi Pujol en el primer volum de les seves memòries, el president Tarradellas no només es manté al marge de la redacció de la llei sinó que, en paraules de Pujol, “la boicoteja manifestament quan es nega a cedir una sala del Palau de la Generalitat a la Comissió”, cosa que obliga els redactors de la norma catalana a reunir-se a l'ajuntament.

Tot i que, finalment, la Generalitat assumeix les despeses que ha comportat la redacció de l'Estatut (1.136.800 pessetes), Pujol diu que Tarradellas es manté al marge de la llei més important de Catalunya perquè “tenia poca fe que les coses poguessin sortir bé”, i sorprèn amb l'afirmació: “De fet, desitjava que no anés endavant per mantenir la seva situació de privilegi polític.”

Contra la presumpta voluntat dilatòria de Tarradellas, hi havia la de Pujol d'impulsar-lo amb la màxima celeritat amb l'objectiu, dit per ell mateix, d'establir “les bases de l'encaix de Catalunya a Espanya”. Jordi Pujol estava convençut que si es trigava més “en poc temps tornaran els tics centralistes i antiautonomistes que ens deixaran encallats”. El cas és que la voluntat de forçar la marxa la comparteixen les dues principals forces que impulsen el procés i que són majoritàries al país: els socialistes i el PSUC.

La comissió redactora de l'Estatut fa cap al parador de turisme de Vic, al costat del pantà de Sau. El 8 de setembre del 1978 inicien la redacció de l'avantprojecte, i s'hi estan fins al dia 15. A partir del 19 de setembre els debats tornen a Barcelona, on la redacció s'alenteix per motius diversos, fins que el 17 d'octubre del 1978 la Comissió dels Vint dóna per acabada la primera redacció.

El procés estatutari es veu enrarit perquè reiteradament es filtra a la premsa l'articulat estatutari, que evoluciona en paral·lel a una Constitució que també s'està redactant. Tot i que la Comissió dels Vint desautoritza el contingut del que apareix als mitjans, el que publica el 21 d'octubre El País és fil per randa el que s'ha elaborat a Sau i Barcelona. La filtració s'atribueix a una personalitat madrilenya, en el que s'interpreta com una maniobra antiautonòmica. Atès que no s'ha aprovat encara la Constitució, la filtració pot influir en la redacció final de la Carta Magna i no precisament per incloure-hi les reivindicacions catalanes...

El 28 d'octubre es dóna per tancada la redacció de la Constitució. Sembla que ja no hi ha marge per al joc brut i es reprenen els treballs a Sau entre el 3 i el 5 de novembre del 1978. Finalment l'avantprojecte d'Estatut és aprovat el 29 de desembre per l'Assemblea de Parlamentaris –un organisme oficiós, no oficial–, en un acte celebrat sota la presidència de Josep Tarradellas. Hi ha 58 vots a favor, cap en contra i l'abstenció de Lluís Maria Xirinachs. L'avantprojecte es trasllada el mateix vespre a les Corts Generals espanyoles perquè es tramiti com a projecte de llei. Tenen temps per entregar-lo fins a les dotze de la nit, moment en el qual les cambres espanyoles quedaran dissoltes per la convocatòria d'eleccions generals. Uns dies abans, el 7 de desembre, la Constitució espanyola s'ha aprovat en referèndum.

Mentre que els catalans han allargat el debat sobre l'Estatut, els bascos arrenquen de Suárez el concert econòmic i presentaran el seu projecte d'Estatut a les Corts unes hores abans que ho facin els catalans. La convocatòria de les eleccions espanyoles, però, n'aturarà igualment la tramitació.

Les eleccions generals de principi del 1979 confirmen el resultat del 1977. La UCD guanya sense ésser hegemònica i el PSOE continua sent la principal oposició. La futura aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya ha condicionat les eleccions al Principat. Tots els partits s'han presentat com els garants de l'aprovació d'allò decidit a Catalunya. Els socialistes mantenen que són els únics prou forts a Espanya per garantir que el text s'aprovi com ha sortit de les mans dels catalans, mentre que Convergència s'erigeix com l'eina que permetrà una aprovació ràpida i sense retallades. Un debat molt
similar al del 2006...

Mentrestant, la UCD avança que vol matisar al Congrés alguns punts, com el sistema de circumscripcions per vegueries, i ERC demana el suport dels electors per introduir a la comissió constitucional un seguit d'esmenes que garanteixin la protecció de la llengua catalana i del procés d'elecció dels parlamentaris catalans, entre d'altres.

Durant l'abril, els polítics catalans s'ensumen que Madrid vol dilatar l'aprovació de l'Estatut, tot i que sempre els han dit que el volen impulsar. El 3 d'abril del 1979 tenen lloc les primeres eleccions municipals des de la guerra. A Catalunya la victòria rau majoritàriament en mans del PSC i del PSUC i en menor mesura de CDC, situació que impulsarà els primers anys de mandat municipal els “pactes de progrés” a tres bandes.

Els partits catalans se senten forts i impulsen mobilitzacions ciutadanes com la de la Diada de Sant Jordi per reclamar l'Estatut. Collen Madrid. Finalment el 27 d'abril es constitueix la comissió constitucional formada per 17 diputats d'UCD, 9 del PSOE, 2 del PSC, 2 comunistes, un socialista basc, un del PSA, un de CiU, un del PNB, un de CD i un del grup mixt. La dreta farà els possibles per dilatar l'aprovació, emparant-se en el fet que no es podien aprovar alhora els estatuts català i basc i que era prioritari aprovar altres lleis orgàniques (entre les quals, la del Tribunal Constitucional). Madrid tindrà l'ajut del president Tarradellas, a qui els diputats catalans acusaran de falta de fermesa.

El 12 de juny del 1979 es publica al BOE el Projecte d'Estatut de Catalunya, contra el qual UCD interposa 59 esmenes, que afecten tres quartes parts del text. L'objectiu del centredreta espanyol és clar: restringir al màxim l'autonomia catalana. Per la seva banda, el PSOE exposa que només se centrarà a garantir que l'Estatut respecti la Constitució i que el nivell d'autonomia que s'atorgui sigui compatible amb la solidaritat amb els pobles d'Espanya. Enfront, el PSC, el PSUC i CDC no estan disposats a cedir. La disparitat de posicions portarà a múltiples reunions entre Suárez i els seus assessors més directes i els representants catalans, en maratonianes sessions de tarda, vespre i nit que en cercles polítics es coneixeran com a “nits blanques”. Finalment, el 13 d'agost del 1979 la comissió mixta Comissió Constitucional-Delegació de l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya aprova el text quasi per unanimitat. Els representants catalans marxen raonablement satisfets, potser perquè han perdut menys del que esperaven.

El 25 d'octubre del 1979 l'electorat català ratificarà en referèndum l'Estatut d'Autonomia aprovat per les Corts espanyoles. Som a l'avantsala de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya en democràcia, que tindran lloc el 20 de març del 1980.