Opinió

la crònica

Josep Bota-Gibert

Res és tan trist en la mort d'un ésser estimat que els sentiments dels que queden un cop tot s'ha consumat. La tristor ens envaeix profundament quan es presenta de manera accelerada, en silenci i amb poc temps per assimilar-la . Aquest dissabte de carnaval ens va deixar un amic i company, en Josep, que va ser un home vital fins al darrer moment. Era un home de lletres, un savi com diríem, un catedràtic de llengua i literatura catalanes i inspector d'educació que va fer arribar el seu coneixement fins al darrer racó de les aules. Qualsevol reconeixement al seu treball serà sempre insuficient. Érem de la mateixa promoció d'inspectors, la del 92, la dels olímpics, com ens deien, i vàrem compartir vint-i-dos anys llargs de carrera professional. Elegant en el vestir, ens tenia una paraula agraïda sobre la roba, el conjunt i l'harmonia en la moda, des de la més juvenil fins a la més tradicional. Era també un bon gormand, feliç amb un bon peix, del Maresme si podia ser, i un bon vi. Gaudia dels petits plaers de la vida quan les condicions personals i familiars li ho permetien. Li agradava conèixer món, viatjar sobretot, descobrir en l'aventura la riquesa de les cultures, els paisatges i les persones. Era habitual sentir-li una recomanació, una visita cultural, un restaurant, un llibre interessant, un viatge. “Vés a Antíbol –em va dir per Nadal–; el cel i la lluminositat són exuberants. Terra en què pintors, Picasso per exemple, van trobar la inspiració.”

En la vessant professional, en Josep era reflexiu com pocs, rigorós en l'expressió verbal, d'un vocabulari matisat com la paleta del pintor, preocupat per la feina ben feta, exigent en els resultats, fossin dels alumnes o de l'acció metodològica dels docents. No deixava indiferent ningú. Home molt implicat en tot el que estimava, fos l'ensenyament o en aquells temes d'arrel històrica. Aprofundia tant en l'art de la pesca com en la dels pintors, escriptors i literats, divulgant i exercint de mestre de la cultura social. Era un col·laborador incansable en revistes comarcals i expert en l'obra de l'escriptor Joan Vinyoli i del pintor surrealista Àngel Planells. Amb l'art d'escriure, que ell practicava amb delicadesa, desplaçava suaument en el paper els seus arguments ben articulats fins que arribava al moll de l'os del pensament.

En la vessant més intimista, en Josep era d'un tarannà pacient però arrauxat quan tocava, rigorós en les formes i profund en el fons. Va saber combinar equilibradament el bon gust en les relacions personals aconseguint fer la síntesi entre la cultura i la gent. Humà, previsible, bon pare i excel·lent marit. Amic dels amics i bon company de feina. Pocs dies abans de morir ens va deixar el seu darrer poema com un presagi del seu comiat. Reprodueixo algun dels fragments que, juntament amb el poema d'Horaci, Carminum I, 11, expressaven el seu pensament i el gust per la lírica.

“I, tu, què diràs quan el món se't mengi?

”Aquell dia no ha de venir, sents?

”Has d'amagar-te, mossa sense veu, ”ben quieta i a les branques més altes.

”Així el Món passarà de llarg, bufant,

”Fent veure que busca un arbre infinit.”

(Amagar-se de Maud, 2015)

“Ara, mentre parlem, mira com ha fugit el temps envejós, Leucònoe.

”Viu, ara, cada moment! Captura'l!

”Menja-te'l! No et fiïs gens del demà incert.”

(Carminum 1, 11 d'Horaci)

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia