“M'han tractat com un autèntic delinqüent”

M'he sentit com un gos. No sabia si era un esportista o un delinqüent, que és com em tractaven els de dalt. M'he sentit perseguit per Alejandro Blanco [president del COE] i Miguel Cardenal [president del CSD], quan no tenien res en contra meva. No saber si podràs competir fins al dia abans, a les nou del vespre, és brutal. He hagut de marxar fora perquè em donessin la raó. Espanya està fatal. Tant si hi ha dopatge com si no, les coses sempre es fan mal fetes.

Mai. He sabut tot el que han dit de mi per la premsa. Alguns diaris buscaven l'enfrontament i insistien a atacar-me, fins i tot quan jo ja tenia el Tribunal d'Arbitratge Esportiu (TAS) de la meva part. Encara els va fer més ràbia que el TAS em donés la raó. Ja tenien coll avall que havien “netejat la imatge de l'atletisme espanyol”, però han fet tot el contrari. L'han empitjorat per la seva actitud i jo he demostrat que estic net.

Deu ser perquè creuen que sóc un mort de gana que no pot aportar una medalla a Espanya, i és més fàcil acarnissar-se amb mi.

Seguríssim. No em vull comparar amb ningú, però reclamo el mateix tracte. Jo també m'entreno com tothom, el màxim que puc, i potser no puc guanyar una medalla, però per aquest motiu no he de rebre el mateix tracte que altres?

Sí. I el més gros és que no m'han atacat fins que no ho ha dit un diari. Al TAS no entenien res. No hi havia raons tècniques que justifiquessin la meva exclusió. El COE i el CSD només deien que la meva participació podia tacar la imatge d'Espanya, però no demostraven res. Preferien que corressin només dos atletes de l'equip olímpic [Espanya tenia tres places] en comptes de portar-m'hi a mi. S'ha de dir que Sebas Martos no hauria pogut competir encara que jo no ho hagués fet. Li van posar el caramel dels Jocs a la boca i després li van treure. Però el més perjudicat sóc jo.

Ha estat més difícil aquest tràngol que aconseguir la classificació. He passat de dormir nou o deu hores a dormir-ne tres o quatre i malament. M'aixecava amb angoixa, pensant què em trobaria a la premsa.

Les cames no estaven igual, no les tenia fresques. El dia abans vaig arribar a les sis de la tarda a la vila olímpica. Encara m'havien de donar la roba, acreditar-me... No és la manera de preparar una prova. I és una pena perquè crec que aquest podia ser el meu any. Em veia fresc i m'han destrossat els Jocs Olímpics. Després va sortir tot malament. Però vaig intentar fer-ho el millor possible. Quan vaig caure vaig dir que no podia fer res més que anar cap endavant. Pel meu pare, que havia mort el mateix dia de feia deu anys.

Bé. Tots els companys em van saludar. Tothom al menjador em mirava. Els de bàsquet em coneixien i els d'hoquei sobre herba em van aplaudir.

No ho sé. L'atletisme és un món de moltes enveges. Els companys m'han donat el seu suport, però no l'han fet explícit en la premsa. Hauria agraït algun gest públic. Qui ho va filtrar potser va ser algun atleta frustrat que no arriba als seus objectius i que li fa ràbia que un altre sí. Ara ho tinc tot en mans d'advocats.

Primer, per Facebook, i després, per correu electrònic. Va ser ell qui es va adreçar a mi, però quan em comença a parlar de substàncies que puc prendre tallo la comunicació. Aquesta és la història. Em jugaré tota la meva carrera, amb els controls sorpresa que hi ha? Cada cop dubto més que fos metge.

Potser sí. Potser fa un any ja
tenia planificat tocar-me els
collons. I quina manera millor de tocar-me'ls que posar-se en contacte amb mi i oferir-me el que m'oferia? Llavors podria divulgar aquests correus.

El primer és que com puc acceptar un pla de dopatge per arribar bé a Londres si ja fa quatre anys que faig els temps per anar-hi. Per què havia d'optar a aquest pla? Jo ja sé què he de fer per arribar a Londres net. I una altra incoherència. Com em puc posar en contacte amb un suposat metge que no tinc ni idea de qui és? Si no sé ni si és metge, com li puc demanar assessorament per un pla de dopatge? És de sentit comú, però només hi havia la idea de perseguir-me i llavors ja estàs perdut