Chavisme i cristianisme

El president Hugo Chávez (1999-2013) va iniciar un procés per a Veneçuela i Amèrica Llatina que en podríem dir política d’alliberació. Essencialment és un projecte de democratització de la felicitat. Amb una opció preferencial pel poble, els pobres, els humils, amb una filosofia patriòtica humanista heretada del cristianisme social. Els avenços socials aconseguits a Veneçuela són incalculables. Un exemple és que avui és el país de la regió amb un nivell més baix de desigualtat i lliure d’analfabetisme.

La rotunda victòria política de l’Assemblea Nacional Constituent amb més de 8 milions de vots és un referent internacional contra el neoliberalisme i per la democràcia. L’oposició declara fraudulenta la votació. Per fer-ho no aporta arguments ni proves, però sí violència, sabotatge i sedició colpista. Mentre uns exerceixen el dret a vot els altres cremen urnes, posen barricades... El terrorisme que alimenta l’oposició és espantós: mercenaris que cremen tones de menjar, assassinen persones indefenses o les cremen vives, destrossen hospitals i centres educatius, institucions públiques... L’heroic poble bolivarià de Veneçuela és víctima d’una agressió sistemàtica dels mitjans de comunicació amb la més cruel manipulació de la realitat. Europa i EUA (més ara amb Donald Trump), interessats pel petroli i altres riqueses i primeres matèries del país, són el focus principal, amb la CIA i el Comando Sur, on es gestionen i planifiquen les accions terroristes. En part segueixen el model dels qui van derrocar el president Allende a Xile.

M’agradaria que els mitjans deixessin de ser pura mercaderia al servei dels poderosos de torn; que cap col·lectiu o institució no faci apologia del terrorisme i que l’oposició veneçolana abandoni el camp de batalla i la violència i accepti de dialogar en benefici de tots.