Guerra del Francès

Fa anys que reivindico la independència i encara és l’hora que em trobi un unionista no extremista (nascut aquí o no) que m’hagi pogut rebatre el següent. Si en la guerra del Francès (ells en diuen guerra de la Independència), de començaments del segle XIX, els francesos haguessin guanyat, Madrid i les Espanyes admetrien la submissió? Haurien renegat de la seva llengua, cultura, institucions... per assumir la dels seus conqueridors? Cap, cap, m’ha dit mai que sí. Doncs el mateix ens passa a la majoria de catalans. No volem ser súbdits espanyols por derecho de conquista. Algú s’imagina a la Manxa o a Burgos cridant majoritàriament liberté, égalité, fraternité? No. De la mateixa manera, la majoria de catalans no cridarem mai una, grande y libre, ni viva la constitución. Hem estat –com a país– una amant reiteradament maltractada i, en ocasions, violada i afusellada. I ara amb presoners polítics i atacs feixistes a la llibertat d’expressió. Franco ha mort? No. Tots sabem en quines castes viu encara el seu esperit: judicial (sobretot fiscalia), policial, radicalisme polític, caverna periodística... Els demòcrates espanyols haurien d’entendre que el camí a recórrer l’hem de decidir nosaltres. De les nacions estat europees no n’esperem gaire cosa: es tapen les vergonyes entre ells!