Les dones i Simenon

De la cuina francesa, jo trio els estofats i rostits que elaborava la dona de Maigret. O aquesta “empanada lorenesa” (una quiche lorraine) que se li refreda a taula perquè aquest dissabte al vespre el comissari ha rebut a casa la visita inoportuna d’un home que li anuncia que està disposat a matar la pròpia esposa i el seu amant. Mentre atén la visita al saló, Maigret sent l’olor evanescent de l’empanada i observa desolat el televisor que per primer cop s’acaba de comprar: havia imaginat que després de sopar hi miraria un programa fumant la pipa mentre ella faria mitja.

Ja els vaig dir que per evadir-me de l’actualitat he tornat als llibres de La Cua de Palla. Passats trenta o quaranta anys, hi he tornat d’una altra manera. Com es diu la dona de Maigret? No té nom, si no és que Simenon no el desvela en algun dels llibres de la sèrie del comissari que no he llegit o que ara no recordo. La dona de Maigret cuina i fa mitja. Els diumenges es lleva molt d’hora per passar l’aspiradora abans que el marit no es desperti. El desperta amb un cafè calent. De vegades ell i ella surten a passejar o al cine. De vegades ella té una “intuïció” que ajuda Maigret a resoldre un cas. Una intuïció “femenina” elaborada a casa. I les altres dones que poblen les novel·les? N’hi ha que maten el marit perquè no s’ha comportat com un home. “Comportar-se com un home” vol dir servir-li comoditats i diners. A banda les cambreres, les meuques i algunes empresàries agressives i suspectes, què més fan les dones de Simenon? A la comissaria, Maigret no hi té secretària, i menys encara agent.

El paper subaltern de la dona abunda en les novel·les, parlant en general. Si són del segle XIX en avall, el lector hi projecta la “comprensió” de l’època. Però és que amb Simenon parlem dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Hi ha televisió a les cases. Pels carrers circulen automòbils, no carros. És França, no l’Espanya de la Sección Femenina. Manuel de Pedrolo, director de La Cua de Palla, va confiar la traducció d’algunes novel·les de Simenon a Maria Aurèlia Capmany, pionera del feminisme a Catalunya. Les traduïa amb incomoditat? O és que llavors era obvi i normal el que ara ja no ho és, malgrat que algú encara qüestioni que una dona pugui ser presidenta de la Generalitat? Les novel·les de Maigret que tant m’havien agradat, i m’agraden, se’m fan anacròniques, cosa que en la remota lectura no m’havia passat. I això que, a casa, la mare treballava. Sembla més modern Madame Bovary.

Maigret és un policia comprensiu amb els delinqüents. El que més. Entra en un restaurant de menú seguint-ne un, i se li fa la boca aigua veient uns obrers que mengen salsitxes. A casa, la dona li serveix rostit. Li ordena sense dir res més: “demà, salsitxes.”