Estem alterant l’hàbitat animal

Alterar l’hàbitat de qualsevol animal comporta retret, fins i tot penal. I eliminar-los cruelment, ells o les seves cries, també. Els patiments que els són provocats es persegueixen igualment, perquè el que gravita al voltant d’aquesta protecció transcendeix ja a la indemnitat d’aquests éssers vius per penetrar de ple en el seu àmbit de dignitat, una noció genuïnament predicable de l’home fins avui. Darrere de totes aquestes raonables nocions ètiques, però, es constata cada vegada més en les nostres societats una versió una mica extremada, al caire de l’extravagant. Cal pensar en aquestes mascotes abillades amb gorres o abrics de punt o a les persones que conversen amb elles amb tota naturalitat com si es tractés d’un parent proper o veí d’escala. També, en la desmesurada contenció de les autoritats al arbitrar mesures de control a les poblacions de fauna salvatge als voltants de nuclis urbans, consentint que facin el que vulguin i provocant accidents, els senglars a les nostres carreteres els solen provocar de certa gravetat, i riscos innecessaris. A aquesta sobreactuació protectora s’uneix el ressò que la pèrdua de determinats animals, domèstics o no, produeix en bona part de la ciutadania. Sense necessitat que morin per causes il·lícites, el focus es projecta sobre ells com si es tractés de celebritats o personalitats rellevants. Alguns en realitat ho van ser, com la gossa Laika o l’ovella Dolly, però del que parlo aquí és d’exemplars que s’han limitat a pasturar, a produir o acompanyar els seus amos, però als quals se’ls brinda un comiat digne de la més egrègia figura sense haver protagonitzat res extraordinari.